Diògenes, el cínic, va dir que a mesura que més coneixia els homes, més estimava el seu ca. Tot sigui dit, s'ha de situar aquesta afirmació en el context de les seves postures radicals, com per exemple, la renúncia explícita a tot allò que considerava innecessari, com un tassó per beure aigua, quan va constatar que no l'havia de menester, a partir de l'observació d'un jove que emprava les mans per fer-ho. Sembla, però que hi ha molts de seguidors moderns d'aquesta dita del filòsof grec, això sí, només de la dita, atès que demostren el seu amor pel seu ca justament comprant sofisticades foteses per als seus preuats i estimats animals. Una de les primeres senyes que la cosa definitivament anava grossa em va arribar cap a finals del 2001, quan vaig tenir notícia que estava fent furor a Japó una galindaina electrònica, de nom Bowlingual, que era un traductor automàtic de canès -llenguatge dels cans- a japonès, ja que permetia als amos dels cans que les duien identificar els seus estats d'ànim: es tractava d'un petit transmissor que duia el ca enganxat al collar i d'un receptor per a l'amo o madona del ca i que incorporava un sofisticat analitzador dels lladrucs dels ca, de tal manera que per la pantalla d'aquest receptor sortia un text que era la traducció -al japonès- d'allò que el ca volia dir: estic content, estic trist, tinc gana, vull anar a passejar, i coses per l'estil. De l'èxit d'una tal galindaina en poden donar fe dos fets, a part de les xifres de vendes, el primer és que, més enllà de la traducció de canès a japonès, els fabricants varen eixamplar el mercat i les llengües i fa estona que també es comercialitza als Estats Units i a Canadà. El segon fet és encara més significatiu, i és que el Bowlingual va ser mereixedor, el 2002, del premi Ignobel -els Nobel alternatius- de la Pau per la seva innegable contribució a promoure pau i harmonia entre espècies animals. Com era fàcil de preveure, la cosa ha anat més enllà i aquests dies una empresa americana, de nom PetsMobility, ha anunciat amb bombo i platerets que, a primers del 2006, ja estarà al mercat un mòbil per a cans. Fet i fet, crec que ja n'havia sentit a parlar d'un projecte com aquest i, tot plegat, vista la impressionant penetració de mòbils, a més d'un ja se li havia escapat el comentari -fàcil- que aviat hi hauria mòbils per als cans. Fins i tot, la broma era previsible, a partir de l'èxit del Bowlingual, però no, sembla que els dos estris no tenen res a veure. El president de PetsMobility ha explicat que la inspiració li va venir quan va veure -diu que en un congrés- com un dels congressistes es passava hores parlant per telèfon amb el seus cans, els quals el podien escoltar gràcies que la madona li aguantava el telèfon a l'orella. Vist això va posar a fer feina els seus enginyers, els quals han dissenyat un telèfon pel collar -cada un amb un nombre com qualsevol altre telèfon- amb un altaveu bidireccional i tres botons configurables: un per telefonar a casa, un per telefonar a la feina, i un tercer per cridar a un telèfon d'emergències. A tot això cal afegir un sistema de GPS que permetria localitzar-lo fàcilment en cas de pèrdua i, tot plegat, per només uns 300 euros de res cada un. Òbviament ningú no espera que els cans telefonin per ells mateixos, però en cas de pèrdua qualsevol d'aquests botons pot ser providencial per avisar els amos, si és que hi ha algun humà caritatiu que se'l trobi. I si, per contra, el ca es perd a llocs on no hi ha humans -caritatius o no- aleshores el GPS podria ser providencial. Tot un desplegament tecnològic que, de ben segur, aportarà tranquil·litat i benestar, tant als propietaris com als cans. De moment sembla que els propietaris de moixos hauran d'esperar ja que, malauradament, les dimensions d'aquests aparells són encara una mica excessives -per mor de les bateries- per a aquests animals. L'única cosa que m'ha preocupat de la notícia que parlava dels telèfons dels cans, ha estat un comentari cap al final que esmentava que una altra empresa americana està a punt de treure un telèfon similar per a nens, majors i practicants d'esport de risc. La veritat, no sé com m'he d'agafar l'analogia que els donaria emprar un aparell amb característiques tan específiques com aquestes. El que sí em sembla segur és que Diògenes, el pobre Diògenes, s'hi enfadaria força amb tot això.
P.S.: Tot just quan he acabat d'escriure això he sabut que el professor Paul Mirecki de la Universitat de Kansas, encarregat de donar el curs sobre creacionisme, disseny intel·ligent i d'altres mites religiosos, del qual en parlava la setmana passada, ha hagut de ser ingressat a un hospital per mor d'una pallissa que li han donat dos energúmens que li retreien, entre cop i cop, la seva pretensió d'impartir aquest curs. No hi ha dubte que aquest és un bon camí -segurament l'únic- per assegurar els fonaments científics del disseny intel·ligent.
Llorenç Valverde, catedràtic de la UIB
