Els nacionalistes catalans inventaren l'estelada perquè la senyera quatribarrada representava tot el país. No hi havia dubtes i la presència de la senyera no identificava cap col·lectiu, que no fos la totalitat dels catalans, ni, molts menys, cap ideologia. L'espanyola, no. La història d'Espanya mai ha gaudit de cicles de normalitat prou llargs sense que aparegués un col·lectiu disposat a vestir-se la bandera contra altres. Per a més anormalitat, els abanderats de la «rojigualda» la treuen contra aquells que, segons el seu parer, també l'haurien de sentir com a seva. Ja em direu si això no és paranoia en estat pur. Fa molts d'anys que em costa distingir una bandera de qualsevol altre pedaç però m'educaren en la tolerància i procur no riure de la projecció sobre tela dels sentiments dels altres. Ara bé, no riure no implica callar davant la contradicció més absoluta que demostren els abanderats cridaners. Dit això, ja s'ho faran amb la seva bandera i amb la seva pàtria, que la volen a mida i uniformada.

l l l
M'importen un rave les banderes, però no les lleis. Les lleis m'obliguen, em condicionen. Elles em limiten els drets i em defensen els que arrepleguen. Només això ja és suficient per a preocupar-te d'elles infinitament més que de les banderes, per molt grosses que les teixeixin. A més, les banderes tenen vocació d'eternitat mentre les lleis són dinàmiques i s'adapten als canvis de la societat. Les banderes, com les aigües amb vocació d'inalterabilitat, es podreixen talment els pensaments estancats que les suporten. Arribats aquí, la Constitució Espanyola del 78 no m'agrada però és meva. És meva perquè sota ella visc i, a més, perquè puc utilitzar-la per canviar-la. A prop de complir els 30 anys ja necessita desempallegar-se dels condicionants franquistes que li permeteren sorgir enmig d'una societat educada en el règim del dictador, acollonada en l'exercici dels drets que li havien estat negats a hòsties (de tot tipus). Ara se l'han fet seva els que com a partit no la votaren. No la volien perquè anava massa lluny des d'on ells venien. Ells han evolucionat per no quedar-se fora del mercat i allò que els superava -les llibertats, la descentralització, la separació de l'Església i de l'Estat...- ara ja els està bé. Però als altres, als que només les amenaces tardofranquistes ens obligaren a no anar més enllà en el reconeixement de les llibertats individuals i de les diferències col·lectives, no ens serveix. Pacíficament, amb totes les garanties que marquen les lleis, demanam que canviï. Haurà de canviar a força de diàleg i concessions, consens i renúncies i no ajuda a la pau tenir un col·lectiu disposat a negar-nos el dialogar perquè a ells els ha vengut un atac agut de «monologuisme». Potser també creuen que els pot passar com amb la bandera, que la gaudeixen quasi amb exclusivitat. Encara no han entès quina és la diferència: als altres, la Constitució ens importa i, si la volen per a ells, ens inventarem l'estelada.