El president del PP català, Josep Piqué, desenvolupa un dels papers més difícils de tots els que proposa la vida política catalana i de l'Estat. Sovint, recorda la figura de l'equilibrista de circ, mirant d'evitar la caiguda, amb xarxa o sense. No és la primera vegada que ha de modular el radicalisme del discurs del seu partit per evitar caure en el desprestigi i la manca de credibilitat a Catalunya. Aquests mesos darrers, i per més que el PP hagi fet uns quants gestos respecte del boicot als productes catalans, és clar que els dirigents estatals de la dreta han creat les condicions perquè Catalunya sigui mirada amb reticència o rebuig per una bona part d'espanyols, rebuig que s'ha materialitzat, precisament, en aquest boicot. Maragall ha hagut d'advertir que no cediran al xantatge del cava, i ja era ben hora que ho digués. És molt problemàtica la convivència en un espai polític en el qual una proposta autonòmica per debatre en el Congrés té una resposta popular en forma de rebuig als productes de la comunitat en qüestió. Aquest boicot ens ajuda a comprendre el nivell del debat polític en el conjunt de l'Estat espanyol, i les campanyes del PP permeten visualitzar les arts que està disposada a emprar la dreta. Josep Piqué ha hagut de sortir al pas del que es presentava oficialment com un acte d'adhesió a la Constitució, per evitar que, a damunt dels estralls causats en els sentiments dels catalans per la directiva del PP, hi caigui encara una coartada tan pueril com malintencionada, que no pot ser entesa més que com un intent de presa de pèl col·lectiva. Josep Piqué ho ha dit clar, no es poden enganyar ells mateixos, i, per tant, s'ha de reconèixer (ho ha dit molt suaument) que en l'origen de la concentració per la nació espanyola hi ha l'Estatut. El capítol següent no sabem quin serà, però sí que sabem com s'han resolt aquestes contradiccions en ocasions precedents: Piqué ha acabat rectificant i demanant perdó, gest especialment vexatori si es considera que a qui es demana perdó és, per exemple, a Acebes, que vincula l'Estatut a ETA, igual que José María Aznar. Piqué, esdevengut figura irremeiablement patètica, és la prova de fins a quin punt ara com ara és inviable una dreta moderada, capaç de dibuixar un mapa d'Espanya en el qual hi càpiguen i s'hi sentin a pler tots els seus habitants.