De vegades, en el quotidià arrossegar les penes i alegries per aquest món nostre, més que res perquè no en tenim d'altre, maldament provis d'allunyar-te de compromisos i malentesos, de ronya per gratar i entremaliades topades, resulta que tanmateix hi pegues de morros el moment més impensat. Per exemple: avui migdia, quan, després de fer unes feines per la capital tornava al Coll d'en Rabassa amb l'autobús, que sempre, indefectiblement, sigui on sigui de la ciutat, que no hi ha distàncies en realitat, procur anar a prendre'l a la terminal de la plaça de la Reina, o en tot cas just davant el Bar Bosch, sobretot per assegurar trobar un seient per reposar-hi els ossos, que caminar no em fa res, però si estic aturat un cert temps se'm ressent la cama dreta, que no la tenc cristiana del tot, dic, m'he assegut al meu lloc preferit: a les files tres o quatre de l'esquerra, que són les úniques que estan totes soles, sense possibilitat de veïnat immediat vull dir, i no has de dependre de si el que se situa al teu costat té els darreres normals o en pla canterano de dos cossos i t'has de comprimir així, reduït a la mínima expressió física, saben que els vull dir? Idò bono, quan hem arribat a la parada de davant els jutjats de la Via Alemanya, ha pujat una senyora potser de la meva edat, no gaire més, però que semblava que anava molt feixuga de cos, cansada. Obesa no hi estava, però gruixudeta, sí, les coses així com són, i que em perdoni si m'arriba a llegir. Feia mala cara, com de cruixida, de convalescent o alguna altra cosa de mal païment. M'ho he repensat una mica, les coses així com són, que veritat no n'hi ha més que una, més que res perquè som gat escalivat, que he hagut de veure gent que els he cedit el seient perquè em pensava que ho necessitaven més que jo, degut a la cara xereca que feien, i després els he hagut de veure baixar del bus més falaguers que en Toni «Garriguer» quan cada any guanyava la joia del conill, a les corregudes de la Mare de Déu d'Agost, al cos del Camp d'en Pineta, Sineu. Finalment li he cedit el lloc, mancaria. Ella m'ha dedicat un ample somriure d'agraïment, però ha refusat la meva oferta. «Tanmateix he de baixar just suquí, a l'Escola Graduada. Moltes gràcies, però». I m'ha quedat un bon cos una cosa de no dir.

I m'ha vengut a la memòria l'eixida, tantes vegades contada, de la «Kuana», la rifadora oficial del poble, a la meva adolescència. Perquè han de saber vostès que, aquell temps, quan comparegué la fam anunciada pels oracles que deien que fer la guerra és de poc aliment, no ret gens ni mica a la taula del pa nostre de cada dia, la gent s'hagué d'espavilar de la manera que fos per tal d'omplir el gavatx, i reviscolaren els missatges al camp i els mossets de menestral, que feien deu o dotze hores de feina diàries, sols mantenguts i roba neta. Aprenien l'ofici. I era ver. I que els explotaven també, que era ver. Bé, anava a arribar a contar-vos que la «Kuana», la rifadora, un dia, quan, carregada amb el mocador de bolic estibat de gènere per rifar, pujà a Inca al darrer tren, a les vuit del vespre, ple fins a l'estrep, i dreta enmig del passadís, bufa que bufa, no es cansava de repetir: «Aquí no hi ha -caballeros-!» Es referia, clar, que ningú, ni jove ni vell, li feia insinuació de cedir-li el seient. «No en queda ni un ja de -caballero-, ni un!». Repetia fort, ella, la «Kuana». Fins que un que ja estava cansat de sentir-la, es va girar, se l'encarà i li enflocà: «Madona, -caballeros- ja n'hi ha, ja; el que no hi ha són -assientos-!». I ella va cloure boca i no la tornà a badar en tota la resta del trajecte.