Una de les ofertes cinematofràfiques que trobam a la cartellera d'aquestes dates és la nova pel·lícula del mestre Woody Allen titulada Match Point. Diria que no és una obra característica del director de Nova York. Tot i tenir la fotografia més típica, si bé en aquest cas de Londres i no de la capital del món a la qual canta Sinatra com sol ser habitual, i tot i tenir les escenes en restaurants tan marca de la casa, tot i això li manca alguna cosa. Al meu humil entendre li manca la genialitat en els arguments i el surrealisme en les situacions i en els diàlegs que podem trobar a pel·lícules tan fantàstiques com Annie Hal o les més recents Misteriós Assassinat a Manhattan o la Maledicció de l'Escorpí de Jade. Lògicament com tota obra d'art això va a gusts. És curiós però el cinema de Woody Allen sol generar dues classes de resposta: l'admiració més militant i el rebuig més indiferent. No gi sol haver terme mig, o agrada molt o no agrada gens. Diria que Match Point és un poc una excepció en aquest sentit. Almanco pels admiradors militants, entre els quals m'hi compt, potser aquesta darrera proposta no ens deixa amb molt bon gust de boca, si bé tampoc no ens permet passar a l'altre bàndol. La història de Match Point ve presidida per dos grans temes: la sort i el poder. Sobre la sort se'ns ve a dir que tot està molt determinat per l'atzar. El triomf o el fracàs no dependria tant de la preparació o de l'esforç sinó de la simple casualitat, de cap on cau una pilota que tant pot acabar a un cantó de la pista com a l'altre. No vol dir que no importi fer cap moviment, evidentment, la sort s'ha de cercar, però fent el mínim moviment per ventura ja n'hi ha prou. És obvi que a la vida hi ha moltes persones que han excel·lit no per mèrits propis, sinó per haver estat en el lloc adequat en el moment adequat, i haver sumat en aquest fet una mica de sort. Personalment però, crec que tot i haver-hi un element d'atzar la majoria de les coses s'expliquen més per la carrera desenvolupada, per la preparació realitzada, que per simple casualitat. Per estar en el lloc i en els moments adequats i poder aprofitar la sort, s'ha d'haver arribat i s'ha d'haver adquirit les facultats per aprofitar aquesta sort. De totes formes, en la meva opinió el tema central de la pel·lícula és el poder, l'adquisició d'un estatus i el seu manteniment. L'adquisició o el manteniment de l'estatus més enllà de qualsevol escrúpol o mirament; utilitzant per aquest fi la falsetat i la mentida. Aquest desig de voler-ho tot sense contenció. És la manca de contenció en l'ambició i el saber-se conformar amb allò aconseguit, el que duu el protagonista a una situació límit que acaba dramàticament. Woody Allen torna a gratar en temes clàssics de la seva producció: les relacions de parella, les misèries humanes, la passió sexual... I torna també a envoltar els seus personatges en un ambient de vida cultural amb els llibres i la pintura com a elements de primer ordre en la vida de tots els personatges. Una atmosfera pseudointel·lectual de la qual el mateix escriptor i director en sap fer broma; riure's dels propis defectes i manies és segurament una de les notes que més atreuen d'aquest creador tan admirat a Europa i tan ignorat a Estats Units. El propi Allen no surt com a actor en la pel·lícula i aquest és un fet rellevant perquè normalment el personatge que ell interpreta és qui posa les quantitats més grans d'aquest sarcasme àcid tan característic. En definitiva, Match Point és una pel·lícula de contingut simple i sense cap toc genial, dins la filmografia d'Allen crec que passarà sense pena ni glòria. Però hi ha crítics que n'han lloat tots els aspectes i que l'han considerada com una de les grans obres d'Allen. Per tant, no doneu massa crèdit a les meves opinions subjectives i esburbades. Més aviat vos convidaria que, mirant la pel·lícula, us formàssiu la vostra pròpia opinió; tal vegada així guanyarem algun nou militant per a l'església de Woody Allen, tot i que el darrer sermó no sigui dels més lluïts.
Josep Melià Ques, missèr
