Dins el PP es freguen les mans amb motiu dels sondejos que manegen. Ja albiren la majoria absoluta a Mallorca el 2007 amb competències absolutes en urbanisme. Alguns dels seus empresaris satèl·lit ensumen ciment pertot arreu i un volum de negoci espectacular. Mentrestant, a l'altra banda tot són divisions, sobretot en el camp nacionalista. UM i el PSM no es parlen i tenen una relació mínima amb Esquerra Republicana. Per la seva banda, el PSIB-PSOE cerca candidats (o candidates) que vulguin donar la cara en les pròximes eleccions autonòmiques i locals en un ambient, de moment, de cares llargues davant la imminència d'un fracàs.
Tanta de dissensió i tants de dubtes recorden els moments més difícils de la dura història mallorquina. L'antic Regne de Mallorca s'esvaí per les bregues internes dels illencs mateixos. Abans, l'èxit de la campanya militar de Jaume I també va tenir molt a veure amb les contradiccions internes dels grups de poder musulmans. Els països petits, amb interessos tan propers els uns als altres i amb escassesa de territori i possibilitats d'expansió, són molt propensos a la baralla intestina. Aquí no n'és una excepció: la gent nacionalista i progressista està barallada, com si Mallorca s'hagués convertit en una gàbia de moixos. I un PP dirigit per una cúpula cada cop més madrilenyitzada de paraula i de fets avança amb totes les banderes desplegades. Ve l'era del formigó a balquena, de nous increments de població i de negocis a curt termini sense pensar en les generacions futures. I el més trist és que ningú no es commou davant la visió d'aquesta derrota. Ben al contrari, prima el fer la punyeta al partit veí. Prima el mossegar-se per misèries. Prima l'autoodi. No tenim sentit d'Estat. Per això, quan en teníem, el perdérem irremissiblement.
