Fets consumats i territori consumit

Em confés gratament sorprès per l'assistència a la festa Salvem Mallorca de dissabte passat. No s'hi havien invertit gaires recursos, l'illa no era plena de cartells, com passà amb altres convocatòries, i plats forts del concert havien caigut poc a poc. Però ja ho veis: sense atrevir-me a amollar una xifra, la sensació era de «molts». Encara que ja se sap: molts mai no són massa. Amb independència de l'anàlisi que en facin els destructors de l'illa -aquest lobby de constructors i polítics on un ja no sap del cert quina línia els separa, inclosa la que descriuria un registre mercantil més transparent-, allà ens hi trobàrem molts i variats. Aquesta és una característica per a l'esperança. No hi havia només gents bregades en incomptables frustracions, talment els de la meva generació que hem vist caure la majoria de les banderes que hem lluitades. També feien pinya joves amb ganes de qualque cosa més que viure en un parc temàtic i amb una ocupació entre l'atrezzo del cartró pedra aixecat aquests darrers anys. Ara que s'ha obert el fals debat sobre què és o no és una nació, els joves presents dissabte a Santa Maria ens afirmaven que volien viure en una que respongués al concepte descrit per Rénan el 1870: «la nation c'est le plebiscite de tous jours». Un plebiscit que ens ocupa i preocupa a tots, en el qual n'hem de dir qualque cosa cada dia i tots els dies, sense deixar que ens ho defineixin amb polítiques de fets consumats i territori consumit.