Segons totes les cròniques, la crisi de Calvià s'ha resolt. Segons se miri. Quan el dilluns 25 de juliol, o màxim dimarts 26, els telèfons de dirigents del PP connectaven amb Calvià, Palma i la Colònia de Sant Jordi, la crisi no esclatava: el PP l'arreglava. La seva potencial crisi evitava, assegurant-se que UM perdia la capacitat de maniobrar en contra al municipi. Quan el dia 27 la notícia arribava a les redaccions dels diaris que la llançaven al públic el 28, tot estava fet: un trànsfuga d'UM deixava el seu partit amb un sol regidor. A dia d'avui, 28 de setembre, l'ajuntament està igual que fa dos mesos. Val, ara UM té la promesa del PP que el batle serà bon al·lot... sí, però el que compta són els fets ocorreguts, no les promeses de futur. I els fets estan molt clars. Cert que UM res no hi podia fer, a Calvià. Perquè ja l'hi havia fet el PP. En el fons, tant se val, perquè en realitat tot aquest espectacle només és una conseqüència del vertader problema que té UM. El qual, tal com s'ha argumentat mil vegades aquí, és que els nacionalistes perden les opcions de sobreviure a l'abraçada de l'ós així com passen els mesos sense trencar el pacte amb el PP. És a dir, que si UM vol sobreviure haurà de trencar perquè si arriba amb el pacte a final de legislatura no se'n sortirà. Per què?
El vot d'UM (31.721 vots, 9'2% a Mallorca) se sosté, primer de tot, sobre una xarxa territorial que canalitza sufragis per interessos estrictament pragmàtics; en segon lloc, sobre l'efecte «granera» en relació al PP, o sigui recollir vots que aquell pogués perdre per qualsevol motiu; i en tercer i últim aspecte, l'oferta ideològica: el nacionalisme de centre. El primer pilar i el segon se complementen; de fet, eren la gran aposta estratègica d'UM d'ençà del 1993 (després del trencament amb els conservadors) i que va parèixer que funcionava un poc el 1995 i el 1999, però que el 2003 demostrà dramàticament que els minúsculs avanços anteriors havien estat un miratge. Per intentar fer una anàlisi lògica sobre com pot estar afectant UM el pacte amb el PP des de juny del 2003 fins avui, el que cal és demanar-se si la situació relativa envers els seus aliats, i tanmateix competidors directes, és millor, igual o pitjor.
Pel que fa als dos primers pilars, tots sabem que els conservadors estan duent a terme una estratègia d'acció local que consisteix a imantar interessos pragmàtics poble a poble justament per segar l'herba sota els peus d'UM. També sabem que històricament aquest tipus de vot, no ideològic, que fou la base quasi exclusiva de la primera UM (1983-1993), és molt sensible a les estratègies de captació del PP. Se sol dir que Gabriel Cañellas fracassà en l'intent d'acabar amb UM, que portà a terme pràcticament des de l'inici i més grollerament a partir del 1987. Sí, però alerta: no fracassà en xuclar-li vots. No suficients per fer-la desaparèixer, és ver, però els 2 diputats que aconseguí la reeixida UM el 1995 només eren la tercera part dels del 1983. Per tant, s'ha de tenir cura a no confondre la superfície (supervivència d'UM i la seva reacció anti-PP a partir del 1995) amb els fons que és la clara capacitat de captació d'aquest vot que han demostrat tenir els conservadors. Si en el passat el PP ho aconseguí, ara ho intenta i actualment (al contrari que entre 1999 i 2003) UM no pot oferir res a aquest vot, o si més no a un part, que no li oferesquin els conservadors, doncs pareix raonable pensar que la situació dels nacionalistes per aquest costat és més dolenta que no ho era el 2003. Pel que fa al tercer pilar, el vot nacionalista, ideològic, el que sabem és que aquells militants que el representen com a opció incompatible amb el PP estan molt irritats pel pacte, fins al punt que en el congrés de 2003 per primer cop Maria Antònia Munar s'hagué d'enfrontar a una contestació interna que més o manco podria ser calibrada en una cinquena part dels participants a l'assemblea. No té perquè significar res més que el que és, però també és ver que no pareix que pel costat nacionalista la situació sigui ara millor del que era el juny de 2003. En resum: UM està millor, igual o pitjor en relació al PP? Dues de les opcions de resposta són bastant manco probables que la tercera: pitjor. Pareix lògic, en fi, concloure que trencar el pacte potser no l'arreglaria gaire, a UM, però com més se torbi a rompre'l més probabilitats té de convertir el problema en mortal de necessitat.
Miquel Payeras, periodista
