Estan dispersos, i això no pot ser mai bo. Per un costat t'assetgen amb cursos d'administració d'empreses i per l'altre t'ofereixen vacances a preus sense competència. Aquests missatges divergents ens provoquen un estat mental erràtic; per acompanyar-lo, encenem la tele. Un espot de llet (!) assimila el prendre calci amb estudiar anglès i tot ens aboca a la ineludible veritat: és imprescindible que facem un racó a ca nostra per als instrumentents de l'orquestra de col·lecció que sempre havíem anhelat inconscientment, ara als quioscos, devora les vespes de col·lecció, les gol·letes i la reconstrucció a escala de la batalla de Waterloo. No ho havíem pensat mai, però el camp on Napoleó es va enfonsar definitivament és un element que ens enriquiria sensiblement la vida casolana: psicòlegs reputats recomanen traslladar qualsevol desavenència real a un camp de batalla virtual, tot i que desaconsellen escenaris predeterminats -i intentar emprar Waterloo comporta pactar d'antuvi qui ha de perdre; així ja no té gràcia. Això, que és imprescindible ara canviar de mòbil, canviar de cotxe, canviar de casa i si un s'ho pot permetre, canviar de religió: la postmodernitat ho permet i internet en seria un canal adient, encara que l'estratègia d'apostolat es desenvolupa més aviat en l'àmbit clàssic. El cara-a-cara, al carrer. Dues senyores madures convidaven ahir els vianants d'un barri popular d'una ciutat peninsular a reflexionar sobre l'origen de l'huracà Katrina, fonamentant les seves tesis en dos pamflets apocalíptics que regalen gentilment. Utilitzen arguments, ailàs, sospitosament semblants als que fa una dècada un capellà d'una secta catòlica de rics -oposada per això dels rics i per catòlica a la de les dues senyores- animava a formular sobre l'assot de la sida a un grup d'universitaris d'aquella mateixa ciutat. Els extrems es toquen i aquesta veritat universal que frega el tòpic, lluny d'animar el raonament directe que Katrina i sida són dues materialitzacions de la ira de Déu contra la insurrecció permanent de la humanitat, desemboquen en l'evidència que les dues sectes oposades són fruit del mateix raonament obtús que un moment donat pot unir rics i pobres, punkies i cap-rapats, aznaristes i zapateristes, que ja n'hi ha -tot era qüestió de temps.

El que encara no hem trobat en cap quiosc, i mira que hem passat hores fullejant animalades en les seccions d'autoajuda, és un curs accelerat de sentit comú. Tot i que el meu negre, perspicaç i fresc com aquell company lúcid que està a punt ara de començar les vacances, em diu que segur que n'hi ha qualcun. Només cal sebre-ho trobar.

-Secció d'autoajuda, dius? -m'interroga. Aquest curs l'has d'anar a cercar als prestatges de ciència ficció!

Potser té raó, el reputa.