Em paguen per fitar els detalls i vaig dedicar la mitja hora del concert «Les quatre estacions a Mallorca» a cercar la Mallorca que enorgulleix la nostra presidenta segons el seu discurs. Necessàries infraestructures «a l'alçada d'allò que som» no enterboliren la idíl·lica visió que ens oferiren les imatges de Toni Capellà i Agustí Torres. Tot era harmònic: la música de Joan Valent, les imatges que l'acompanyaven, talment la presidenta ens hagués parlat, minuts abans, d'aigües cristal·lines, de geometries del camp de blat, de llums encisadores i de l'engronsada de les roselles acaronades per la brisa més amigable i fresca. Potser la Diada no és el lloc ni el moment per a la crítica i el nostre país no és l'adequat per a l'autocrítica; potser. Però, malgrat gaudir de la pau que transmetien les imatges -amb l'afegitó de saber que al darrere hi havia molta i bona feina- i de la interpretació magistral del violinista Ara Malikian acompanyat d'una més que correcta Orquestra Simfònica de les Illes Balears, els meus ulls recercaven la Mallorca que tant diuen enorgullir-se. Ni una carretera, ni de les sostenibles que fa el Consell ni de les «sostenides» pel Consell que fa el Govern. Ni un monstre amb xemeneia vessant fum d'incineració «moderna» de residus. Ni un quadriculat polígon industrial aixecat gràcies a l'oportuna i molt rendible reconversió dels terrenys rústics que envolten els nostres pobles... Això per no parlar de meravelloses urbanitzacions que apareixen a canvi de fer desaparèixer hotels que amb l'ecotaxa desapareixien pagats pels visitants... Amb poques paraules: semblaven les fotografies que adornen els estands del pavelló balear a les fires de turisme, però amb infinita major qualitat.
l l l
Ho vaig comentar a la senyora Munar. Seria difícil aconseguir les mateixes imatges amb objectius de major amplada: quan a un costat no apareixeria una torre d'alta tensió a l'altre hi hauria un edifici de gust menys dubtós que el permís per aixecar-lo, quan per un angle no sortís una carretera desdoblada de pressupost per l'altre... (exactament el que podeu veure sense fer cap esforç) i em comentà que volava poc, que l'illa és plena de paratges meravellosos. Deixaré de banda la consideració que té la presidenta de les meves volades, però o jo tenc els ulls pervertits o els darrers anys han desaparegut molts dels «paratges meravellosos». Si en el fons tot es redueix a veure la botella mig buida o mig plena, caldria fer l'esforç de no oblidar quan era més plena i de tenir presents les anàlisis del perquè i com es buida. Però les diades no són per a les menudències i Mallorca, si es vol, pot ser qualque cosa semblant a l'escenari de la Misericòrdia quan es cantà la Balanguera per primera vegada: ple de ciutadans, escollits per la seva bona veu, i situats al darrere de tres diputats -Munar, Mulet i Nada, palplantats al mig dels cors talment fossin els solistes-, amb molta més veu de la que foren escollits. Mallorca és així, senyora.
