Falten pocs dies pel retorn a les aules. Independentment del que surt a la premsa sobre aquest fet, que moltes vegades no fa més que enrevoltar la figuera, el que és realment important és que som a punt de reprendre la tasca de formar els qui estan predestinats a ser els futurs ciutadans. No hem d'oblidar que aquest és l'objectiu primordial de la institució escolar. Pretenem dotar els alumnes de les eines que els calen per poder-se desenvolupar autònomament dins la societat i, al mateix temps, per ser motors de l'evolució positiva d'aquesta mateixa societat. I això no és gens fàcil.
En primer lloc cal una gran tasca de previsió per esbrinar quins seran els coneixements i les capacitats que necesssitaran aquests aprenents en la seva vida adulta. I Això, en un temps tan canviant com l'actual, tampoc no torna a ser fàcil.
Però del que a mi m'interessa tractar avui és de la fase següent. Quan ja hem decidit què és el que han d'aprendre els alumnes, se'ls ha d'ensenyar. I per assolir aquesta fita és imprescindible una actitud positiva per part seva cap al procés d'ensenyament-aprenentatge. És pràcticament impossible ensenyar quelcom a qualcú que no ho vol aprendre. I d'aquests, malauradament, n'hi ha. Alguns s'hi neguen com un mecanisme d'autodefensa de la seva autoestima. Es volen fer creure que no aprenen perquè no volen, no perquè tenguin qualque mancança que els ho dificulti, que no accepten i, per tant, no permeten que ningú els ajudi a superar-la. Altres ho fan per vagaria: no estan disposats a realitzar cap tipus d'esforç i, per aprendre, cal esforçar-se. Investigant trobaríem mil i un motius pels quals un individu passa per l'escola sense aprofitar les possibilitats que li ofereix. Una de les més freqüents, emperò, és la manca de motivació, causada, en molts casos perquè l'alumne no veu cap relació entre el que volem ensenyar-li i el que ell pensa que ha de menester. Una pregunta que fan sovint quan els volem introduir un nou coneixement sol ser: «i això per a què serveix?».
Resulta difícil fer-los entendre que tot el que feim, algun dia, els servirà per qualque cosa, que el mateix procés d'aprenentatge ja serveix per quelcom tan important com desenvolupar la memòria, el raonament lògic, la capacitat de comprendre i expressar missatges orals i escrits, controlar els impulsos psicomotrius, saber-se comportar en públic, fer feina en equip, solidaritzar-se amb els altres.
Però avui he llegit una notícia que mostra que, a part de totes aquestes capacitats genèriques tan males de copsar pels jovenets, n'hi ha de ben pràctiques i que permeten, fins i tot, convertir-se en herois.
Tilly Smith és una estudiant anglesa d'onze anys que, gràcies a haver aprofitar una classe de geografia va salvar la vida d'un centenar de persones. Els fets ocorregueren el passat dia vint-i-sis de desembre, quan Tilly era de viatge a Tailàndia amb els seus pares. En aquells moments es trobava a una platja de Phuket quan va veure que l'aigua de la mar es desplaçava cap enrere. Tot d'una va recordar el que havia après feia pocs dies sobre la formació i arribada de tsunamis. De seguida ho va contar als seus pares, els quals, al seu torn, varen alertar els guardes de la platja, que varen fer evacuar un centenar de turistes que es trobaven al lloc dels fets què, gràcies a l'aprofitament de la classe de geografia de Tilly, varen poder salvar la vida. Ara una de les principals institucions marítimes del Regne Unit, la Marine Society, ha organitzat un acte de reconeixement a la nina.
El cas de Tilly és un bon exemple que s'hauria de divulgar entre els nostres estudiants per mostrar-los el que hom pot arribar a aconseguir amb els coneixements que aprèn a l'escola.
