algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 14°
14°

Borja Moll a l'oli

No sé ben bé perquè, fa una temporada que em record vívidament de la figura de Francesc de Borja Moll. Em fa l'efecte que l'enyor, ell que era home de pau, de sentit comú i de sòlida ciència lingüística. És una evocació que em fa aparèixer el record del seu rostre; un rostre de perfils definidíssims, molt personal, si és que escoltar, de sobte, semblants paraules no us causa cap mena de perplexitat -per no dir una pura hilaritat-, atès que els rostres de les persones sempre, o gairebé sempre, són una cosa definida, més o menys esgarrada però definida. I personalíssima! Ara bé: que alguns presenten una cara anodina, vague, de mal descriure, una cara que només us inspira inexpressivitat absoluta, no en tenc pas dubtes.

Per mi, hi ha cares vulgars, planes com a segells de correus, de gust insípid, cendroses, i n'hi ha d'altres carregades de personalitat, fulgents, d'aquelles cares que heu vist una vegada i mai no podríeu oblidar-les. Vull dir que enamoren o que, en canvi, us fan córrer espaordits. La del senyor Moll n'era una, d'inoblidable, amb unes faccions molt marcades, que transmetien bonhomia a gavadals.

El senyor Moll exhibia una tarota central considerable. El seu front era ample, constituït sobre un crani noble, una mica tirat endarrera. Portava uns cabells de tofes blanques, escassíssims i de progressives clarianes. La mirada era amorosa, perfectament assossegada, amb una punta de lluïssor que els vidres de miop considerable li atiaven encara més. Era la seva una boca prima, rectilínia. De fet, el senyor Moll no tenia pas llavis: diguem les coses com són. No passava d'un tall horitzontal, mancat de molsa dalt i baix, amb unes comissures, a banda i banda, caigudes cap a avall, formant-li un rictus més aviat pensarós, eixut. Però, tanmateix, eren uns llavis plens de vida, capaços d'expandir un somrís franc, un tipus taujà encantador, sense esma de malícia en cap circumstància, ni davant d'un qualsevol enuig. Uns llavis, en definitiva, que ningú no podria haver afirmat que es banyaven en salives àcides -s'entén en cap forma de mala bava, ans eren humaníssims. Quan escrivia els seus pensament, o quan els defensava, aquest tarannà hi presidia. El senyor Moll manejava unes mans marcades pels nervis a flor de pell. Eren les mans d'un escriptor de ploma, primmirat, infatigable. Talment unes mans com una blana aigua que soscava dures pedres, gota a gota, mot a mot. A mi em feien l'efecte de ser les seves les mans d'un obrer de la paraula, remarcades per la xarxa venosa inextricable, botida per la sang que hi circulava pletòrica: un detall ben característic de la morfologia astènica, que era la seva tendència metabòlica natural. Per dir-ho amb uns termes no tan mèdics però potser una mica més literaris, era el senyor Moll un veritable tipus prim, ossut. Un jonc tibant, àgil, perfectament adret. No li faltava pas gaire per ser un escardalenc pur. Fou -i així m'ho ha inspirat sempre el fet de mirar-me'l- un caràcter subtil, d'ironia aguda i, alhora, dolça, intel·ligent, neta, que transmetia el secret de la saviesa. O sigui, que projectava una guspira de vida en clau de serenor, de naturalitat i d'esforç metòdic: tres penyores determinants del seu tarannà. El senyor Moll, en fi, sempre m'havia semblat distingit per la claredat i pel sentit positiu de la vida humana. Era de comportament discret, sense ínfules de cap mena, erudit i modest, un almogàver de la nostra llengua, sense incórrer, mai, en cap traïdoria.

Avui més que mai, senyor Moll, record de vós aquestes paraules lúcides -i ateneístiques, doncs foren pronunciades a l'Ateneu el 1980: -«Quan una persona ralla en públic dels anells de Saturn o dels canals de Mart, és normal que hagi estudiat astronomia. Quan qualcú escriu un article sobre la teoria de la relativitat, sol haver estudiat física i matemàtiques superiors. Per a parlar sense dir gaire disbarats sobre qualsevol tema científic, és necessari haver fet abans un estudi de grau superior, i ningú no s'atreveix a sortir a parlar-ne públicament si no té una preparació tècnica relativament elevada. Però hi ha una excepció: sobre qüestions de llenguatge, qualsevol semianalfabet gosa opinar i doctorejar sense una mínima preparació lingüística». És ben bé, senyor Moll, el que ens passa ara mateix. Els savis, la caterva de neodoctors de la llengua, han sortit de davall les pedres, com a bovers cofois en hora de pluja arreu. I és clar, enmig de la renou que ens eixorda, que ens martelleja, sent la necessitat d'evocar-vos. Haver fet ara el vostre retrat -un retrat de paraules a l'oli- m'apaivaga i em conhorta. Feu valer la vostra llarga, indiscutible, doctoral immortalitat científica contra la ciència infusa -i irada- que ens fa venir vergonya aliena.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.