Fins no fa gaires anys, a un bar del passeig marítim de Palma encara hi havia penjat un quadre de l'arxiduc Carles d'Àustria, pel qual lluitaren les Balears juntament amb el Principat i el País Valencià a principis del segle XVIII. Avui Catalunya commemora l'entrada de les forces borbòniques a Barcelona, una derrota que propicià la posterior rendició dels balears i la pèrdua dels drets històrics d'unes comunitats que mai no han pogut recobrar del tot. La derrota d'Almansa (que a tots ens alcança) i la repressió al Principat feren vinclar els anhels d'un conjunt de pobles que han viscut atemorits i acomplexats al llarg de tres segles. També les dues cases reials que lluitaven per l'hegemonia política a Europa passaren per moments molt difícils fins que decidiren entendre's. El borbó Lluís XV i l'emperadriu austríaca Maria Teresa decidiren casar els seus fills. I amb ells arribà el desastre. Lluís XVI i Maria Antonieta foren guillotinats. Els borbons acabaren perdent el tron de França i els Habsburgs el d'Àustria-Hongria. I a l'Estat espanyol governa un descendent de Felip V que s'ha distingit per retornar les llibertats als ciutadans i els drets als pobles que formen una envejable nació de nacions. Mentrestant, un conjunt de petits grans pobles en ple 2005 mantenen la seva llengua i cultura, que foren perseguides i humiliades el 1714. Els successors dels qui defensaren les murades de Barcelona (inclosos molts mallorquins) gaudeixen ara d'un autogovern encara insuficient però acceptable en termes històrics. I queda la memòria (i qualque quadre) d'aquell Carles d'Àustria que va ser el nostre no rei. No ha estat senzill el camí d'aquests tres segles, però ens ensenya que la constància i la tossudesa dels pobles és més poderosa que el més prepotent dels imperialismes.