Curiós

TW
0

Anar pel món orella alta quan un és un inquiridor impenitent, qualque vegada dóna com a resultat que descobreixes el que hi ha, no el que et volen vendre que hi ha. I no sempre és de bon manament allò que desamagues. I això, ja dic, sense mirar gaire prim, únicament engospant allò tan evident que si no ho dius, tanmateix rebentes. Com és ara fa unes setmanes, que va fer una barrumbada forta, però res d'extraordinari, i clar, com que era la primera, i com que els caus dels torrents estaven bruts, diguin el que vulguin els responsables de la seva neteja, al Portitxol mateix, a la gola per on el torrent que hi ha hi ventreja, endemés de quantitats considerables de canyís, caramuixes seques i esbarzers, electrodomèstics i deixalles diverses, els diaris d'aquesta comunitat autònoma varen dir que «havien comparegudes a la mar fins a tres mil cinc-centes (3.500) rates mortes, ofegades per l'aiguat». Ueeep!, vaig dir jo, tot d'una que vaig llegir la feta... Això per a mi era interessantíssim, incitant, esperonador... La notícia la vaig trobar captivadora, no pel que deia, sinó pel que callava. Una vegada més passava per alt els encarregats de noticiar la cosa, el nom de la persona o persones, l'equip o la individualitat que li havia tocat la fastigosa tasca de comptar les rates mortes una per una, per poder dir clar i llampant als periodistes, sense parpellejar ni un pic, que havien estades 3.500; no 3.450 ni 3.550, no: 3.500 he dit, ni una més, ni una menys. I jo dic: a no ser que emprin el mètode estadístic, o sigui, que les brigades d'EMAYA apliquin allò de: això és un metre quadrat, hi ha tantes rates, multiplicat pels metres quadrats de tota la superfície que n'hi han comparegudes, jas!, ja tenim la quantitat total. Sense recordar allò que vaig sentir a dir un dia: que mentides n'hi ha de tres tipus: les grosses, les petites, i les estadístiques. O sigui: a prendre llum de na Pintora. També hi cap la possibilitat que el declarant de la mortaldat dels rosegadors vagi de «farol», i hagi tirat, així, una pedra a l'aire i ja veurem on cau, que és el més provable. I si no ha estat així i de veritat ha existit un comptador rater amb nom i llinatges, quedi constància aquí mateix que, amb una colla d'amics farem una penya, un club de fans com aquell que diu, i recollirem signatures a fins i efectes que li sigui concedida la medalla de mèrits en el treball. Vagi per a dit.

També em va cridar poderosament l'atenció sentir parlar un comentarista que, dilluns passat, a les onze de la nit més o «menos», com digueren ells a voler, oficiava de presentador que conduïa l'estrena d'un programa esportiu titulat «Temps afegit», a la just estrenada IB3, ara no record el nom d'aquest home, i mira que l'he sentit de vegades per la ràdio, i que, al seu moment, al principi, em feia passar com a pena i tot perquè semblava tenir un problema que havia de menester un eficient logopeda: totes o bona part de les paraules acabades en «t», les pronuncia afegint-hi una «e» neutre darrere; per exemple: aturate, comoditate, actualitate, etc.; però vaja, això pot esser una mancança personal i cadascú que guardi les seves, si l'especialista no li troba remei. Allò que no passa pel brancal de cap portal és que, parlant d'un equip de futbol, vagi i s'exclami molt encuriosit per haver observate «un antes i un después d'aquest equipo». Mirau si en va tenir de manya, que en una frase tan curta, va aconseguir farcir-hi fins a tres castellanismes ben clars i llampants. I «sin complejos» de cap classe, mancaria, ben cara alta, ell. Fotre, si sempre ho ha dit així, ara ha d'anar a canviar, amb lo bé que li va que fins i tot ha fitxat a la «casa gran»? Ala, vés...!