algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 19°
19°

Una narrativa eficaç i ben creïble

Normalment tenim pressa, també quan escrivim, també quan llegim. Dominar aquest sentiment de tenir pressa és del tot recomanable, si volem funcionar amb alguna normalitat. Perquè la nostra normalitat sovint és anormalitat. Així, ça fait du bien -que deia en Miquel Bauçà- quan un es troba amb un llibre aparentment escrit sense cap pressa, un llibre que respira seny i calma saludables. Em referesc a Josep Pla i el quadern perdut, d'Antoni Palerm, el darrer premi de Novel·la Breu Juan March Cencilio, un llibre escrit en pau, podríem dir morosament tal volta, en base a paràgrafs i capítols la majoria molt breus, molts d'aquests capítols curts començant amb les mateixes paraules, que fan referència als primers actes habituals del personatge cada dia. Un personatge no inventat, que no és altre que l'escritor i primer periodista Josep Pla, que es mou dins uns fets històrics molt concrets, la marxa dels feixistes sobre Roma, vista o presenciada de Florència estant, que sembla que va esser una etapa important d'ella. Naturalment, no haver hagut d'inventar-se ni protagonista ni escenari em semblen un dels encerts majors d'aquest llibre.

Evidentment, Josep Pla i el quadern perdut -encara que és certa la presència del periodista i escriptor de l'Empordà a Florència en aquell moment- no pretén esser cap contribució a la seva biografia, ni encara manco cap aportació a l'estudi de la eclosió d'aquelles curioses esquadres, que cantaven coses tan peculiars com la següent: «Me ne frego, me ne frego, / me ne frego della morta / per Benito Mussolini, / eja, ea, alalà». Però si l'escenari de la consolidació històrica del feixisme resulta, a hores d'ara, d'allò més desbaratat i gairebé inversemblant, no ho és gens la imatge que ens transmet l'autor de Josep Pla.

Com ja hem suggerit, Antoni Palerm ha tingut l'habilitat i l'avantatge de crear un petit argument basat en un personatge i unes circumstàncies ben reals. Això fa que la seva escriptura avanci sense haver de fer cap mena d'esforços, sense córrer cap perill de provocar cap manca de credibilitat per part del lector. La personalitat de Joan Pla és prou coneguda, a través dels seus nombríssims escrits, i tots sabem que la seva obra va començar essent essencialment periodística i ho va continuar essent, en la seva major part, després de la guerra incivil i pràcticament fins a la seva mort. De fet, la gran majoria dels volums de les seves obres completes no són altra cosa que una recopilació dels seus innumerables articles. Així, per a l'autor d'aquesta petita però mestrívola novel·la, no ha estat necessari crear cap psicologia, ni tampoc aixecar cap escenari.

De més a més l'escriptura de Palerm és molt neta, molt directa; utilitza un vocabulari i unes expressions molt nostres i ironitza gairebé constatment: en definitiva, i sortosament, no fa literatura. I si les constatacions del protagonista són sempre prou assenyades, també resulten molt reveladores les pinzellades que ens mostren la fantasmagòrica ideologia mussoliniana.

Quant als pensieri o als interrogants del personatge Josep Pla, podem donar-ne un breu mostari: «Un esperit fonamentalment vulgar com és el meu, pot escriure un romanzo?». «La vida és una successió d'experiències gairebé totes fallides». «El que resulta inintel·ligible per a l'escriptor és impossible d'entendre per al lector. Sembla una banalitat però, com la major part de les veritats, fàcilment es perd de vista». «Al cap i a la fi, malgrat que ens esforçam per dissimular-ho, tot és evident». «Un polític no ha de saber resoldre problemes... el fonament de la seva tasca consisteix en crear-los, i en fer creure a la gent que hi són. Si, a més a més..., en resol alguns, estam tractant amb un líder».

Quant a Mussolini, ebell leone della Romagna, gràcies al treball d'Antoni Palerm, em poder espigolar dues autèntiques perles: «Si el feixisme no em segueix, ningú no podrà obligar-me a seguir el feixisme (!)». «Nosaltres ens permetem el luxe de ser aristòcrates i democròcrates, de ser conservadors i progressistes, de ser revolucionaris i moderats, de ser legalistes i il·legals a la vegada, segons les circumstàncies... Se'ns ha d'entregar el govern, o el prendrem a la força».

Sense cap grandiloqüència ni pretensions estilístiques, Josep Pla i el quadern perdut és un petit gran llibre, amb un fi sentit de la ironia, davant el qual cal que ens traguem el barret.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.