algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
19°

Dret de pas: una comparació

He seguit el culebrot de la piscina d'en Pedrojota des de la distància del meu estiueig menorquí, i no he pogut evitar d'establir paral·lelismes amb aquell altre serial que va ser la persistent -i fructífera- reivindicació popular menorquina del dret de pas pel Camí de Cavalls. Entre els mesos de novembre de 1997 i febrer de 1999, la Coordinadora en Defensa del Camí de Cavalls, amb la participació activa de centenars de ciutadans, va realitzar una volta a l'illa per etapes -caminaven un trosset cada segon diumenge de mes-, resseguint el traçat de l'històric camí costaner. En diferents punts es van trobar amb propietaris que pretenien vetar aquella caminada pacífica. Un dels moments àlgids va ser el 15 de febrer de 1998, al terme municipal d'Es Migjorn Gran, quan els propietaris de S'Heretat des Duc es van enfilar dalt una paret seca per impedir el pas de la marxa. El patètic espectacle protagonitzat pels hereus del Duc va ser enregistrat per les càmeres de televisió i difós pels canals estatals, cosa que va comportar una major publicitat i un increment del suport popular a la causa que defensava la Coordinadora. L'èxit d'aquella campanya memorable va quedar reblat amb l'aprovació de la Llei del Camí de Cavalls de Menorca pel Parlament de les Illes Balears, el 21 de desembre de 2000. Governava, aleshores, el Pacte de Progrés...

Les semblances entre els dos casos són evidents: tots dos són expressió del conflicte que genera la restricció del pas per boscos i garrigues i per la costa. Històricament, tant a Mallorca com a Menorca, l'exercici de la propietat privada havia estat compatible amb l'exercici del dret de pas per moltes zones del camp i pel litoral. A ambdues illes, la parcel·lació desmesurada i la conversió de pràcticament tot el territori insular en objecte de promoció immobiliària, ha provocat un canvi substancial en l'exercici de la propietat, cada vegada més gelosa de tancar i protegir qualsevol accés als seus dominis. I és lògic, i positiu, que això generi tensió social. La diferència està que la cohesió de la societat menorquina es manté notablement més sana que la de Mallorca, de manera que a l'illa menor hi ha una capacitat de mobilització i pressió que, malauradament, a Mallorca cada vegada és més feble. Mentre que la reivindicació del Camí de Cavalls va ser protagonitzada per una campanya ciutadana amb un suport majoritari de la població, l'afer de la piscina de Son Servera, com d'altres casos amb menys ressò mediàtic però de les mateixes característiques, es redueix a la protesta dels partits de l'oposició política i d'unes afeblides organitzacions socials. En el cas menorquí, els responsables polítics es van veure obligats a donar satisfacció a la demanda popular. En el cas mallorquí, els laments de Francesc Antich no fan altra cosa que posar en evidència la seva nul·la influència davant el govern de l'Estat, que és del seu mateix partit: Antich ja pot dir missa, que els responsables de la Demarcació de Costes no han tingut cap problema a concedir, ni que sigui temporalment, l'ús privat de la famosa piscina al seu okupa. Si la reivindicació social del dret de pas fos majoritària, i contundent, el govern de l'Estat tindria un dilema: o donar resposta a la societat, o cedir a la pressió d'un diari influent al conjunt l'Estat. Malauradament, és obvi que aquest dilema, a hores d'ara, no existeix. La solució, doncs, no està tant en mans dels polítics, sinó sobretot en les nostres, en les dels ciutadans... si és que encara hi som a temps. Perquè també podria ser que, avui per avui, ja es pugui dir de Mallorca allò que Margaret Thatcher va afirmar en els seus anys de glòria: que la societat no existeix, sinó tan sols els individus.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.