Estranys signes en el cel i estranys signes en el mar anuncien que hem esclovellat l'estiu. Ara arriba l'estació poètica per excel·lència: la tardor, l'autumne, la primavera d'hivern, l'entretemps. El canvi es nota particularment, quan entra setembre. Hom constata amb tristesa que el dia s'ha escurçat i arriba la nostàlgia de la llum inundant fins molt tard aquelles blaves nits de cels mironians damunt el cobalt del Mediterrani. Girant l'esquena al mar, els camps del Pla i del Raiguer assenyalen colors característics. Les tonalitats del treball d'agafar les darreres ametlles i les primeres garroves. Amb un tres i no-res vindrà el temps de verema i els trinxets tornaran a fer festa. Després, el rem serà trepitjat en el cup i la premsa oferirà als treballadors un primerenc parrell, que a Mosafat denominàvem «porreta» o «parreta». El suc que es fa a partir dels branquillons de la verema, la rapa o la barrusca. I en beure'l la primera vegada, enterbolia el cap. Notarem que l'estiu se'n va, fins l'any que ve, amb les primeres pluges, sanitoses als conreus entre la mare de Déu d'agost i la de setembre: l'Assumpció i la mare de Déu de Núria.
Però el camp a Mallorca ha canviat molt. Hi ha qui voldria regalar les ametlles a qui les volgués collir i no troba voluntaris. I he vist també, per televisió, que han entrat uns sistemes tecnològics de collita que fan miracles en pocs minuts. Encara, si t'entretens pels camps de Bunyola, d'Alaró, de Biniali, pots trobar alguna família ciutadana que colpeja els ametllers sistemàticament, pel mètode antic, amb els bastons de tomar l'ametlla feta. Segurament d'aquests fruits sorgiran, per Nadal, els extraordinaris torrons mallorquins que només es fan ja a unes poques cases. I arribarà al cel el coure, el rogent maduixa, el vent que fa tornar la pluja i la tristesa. Es rovellaran les fulles dels arbres i amb les primeres pluges fortes, davallarà de la cadena, saltant, la torrentera plena de sons, d'imatges de l'ahir. La torrentera que quan baixa, arrossega pètals de flors marcides, branques mortes, soques corcades, pedres rodones dins el buc curull d'aigua turbulenta. Na Fiona Campbel, una mica astorada, m'interroga pel sentit d'aquest llarg travelling anticipat, d'aquest moviment de càmera cinematogràfic al llarg dels dies i les setmanes.
-Pensa que, fet i fet, la calor encara és forta. I que som a la plena de les figues.
-Certa. Però l'he mirat molt i el conec bé, el meu paisatge.
-Teu?
-L'he fet meu perquè he sabut mirar-lo i anomenar-lo. Tant les roques a vorera de mar que ara van plenes d'escales i de piscines, com les tonalitats graduals del blau de les muntanyes i els fruits diversos que va donant aquesta terra, són cosa ben meva. Si no conegués els seus noms, només voldria dir que mai no han existit dins la meva vida.
-Mosafat?
-Sí. Però també les cales del sud-est de l'illa, vora unes terres primes que mai no han donat la riquesa necessària per viure, entre el coral i l'espiga, que deia Blai Bonet.
-Una terra que mai no s'ha pogut vertebrar com pertoca.
-Del tot desordenada, fora de la literatura. És el seu dolor i el nostre, no saber cap a on anam i haver oblidat d'on venim.
