Hi ha qui té sempre el discurs a punt de dispar, talment un pinxo de barri que no s'avé a més raons que a les que l'aguanten en el seu paper prepotent. Qualsevol excusa és bona per tractar de provincianisme i/o de localisme, per no dir de folklorista, allò que escapa a les raons de les elits per part de personatges que se sustenten en l'estimació colonial i que promouen l'autoodi des de les seves trones. L'aigua seria tema a bastament per escriure la història d'aquesta terra abans que l'aigua se servís a corrent i embotellada i a preu de cervesa. L'arrambatge també era tema de conflicte històric quan foravila no era encara la ciutat de la reixeta que és ara ni hi proliferaven els promotors urbanístics. I el dret de pas també és una altra històrica font de confrontacions en una terra on la cosa pública és tan poc valorada com perquè es deixi en mans d'externs o personatges de palla que es mouen com la fulla de poll. I de tals bregues tradicionals n'ha sorgit no sols un consuetudinari costumari, sinó també un elaborat codi de drets. Així que els desqualificatius menyspreants parlen sovint més de qui els pronuncia que de qui s'atribueixen des de les tribunes de paper. Més que de girar la fulla, alguns predicadors desganen de llegir els diaris. I és una llàstima amb tants d'anys i tants d'invents com ha costat al llarg de la història posar la informació a l'abast de la gent per al seu aprofitament personal i social. Es Saig és una publicació de l'associació de veïnats de sa Cabaneta. Aquest mes d'agost anuncia que enguany no hi haurà festes al poble. Diuen, els de l'associació, que ningú no ha comparegut a la seva cridada per fer una comissió de festes. I reflexionen en veu alta que dubten que sa Cabaneta del futur sia millor que la del passat. Dubten, al cap i a la fi, si tant benestar, tantes urbanitzacions i centres d'oci han valgut la pena. De fet, però, les festes de setembre de sa Cabaneta tenen, tot lo més, una vintena d'anys. Els mateixos, potser, que sa Cabaneta ha deixat de ser el poble que era. Potser aquests vint anys de festa fossin la il·lusió de fer o mantenir el poble més viu i amb la gent més relacionada, però les bardisses s'han fet més grans que les cases que s'han multiplicat i que els cotxes que la travessen. Ho diu el mateig Saig: a sa Cabaneta, vés a poc a poc. Potser tampoc no hi hagi massa cosa a celebrar conjuntament en un nieró de desconeguts d'escampadissa. Potser ni és necessari fer festes, com reflexiona eSaig, si han de ser departaments municipals o empreses que les gestionin segons els cartells de la fama i en funció d'uns beneficis. I el que no cal és claudicar com voldrien els provincianistes i atribuir-ho tot a la mala sort, com a la cançó que tan irònicament bé recitava l'enyorat Sebastià Nicolau -Senisu- de Manacor. L'encadenament de coincidències i casualitats negatives no és, al cap i a la fi, mala sort, sinó claudicació. D'uns hàbits i unes actituds repetides no se'n pot concloure un caràcter definitori, sinó un comportament. Es perden naus i galeres,/ se perden enteniments,/ se perden ciutats i guerres/ i no és res que nosaltres perdem el temps, diu la cançó popular. Perdre el temps amb les nostres coses pot ser el darrer reducte de llibertat a un món on es valora el temps tant com el poder. Amb el que sia, si en tenim ganes. Encara que sia servant figueres, que és un hobby molt estès enc que no ho sembli, per gaudir del tresor de la gota de rosada matinal al cul d'una coll de dama per berenar.
l l l
I bé De figues i de garrofes -que enguany tenen bon preu-, no en parlen gens les propagandes del Corte Inglés.
