Publicava dijous passat Rafael Gallego en aquestes pàgines que Celestí Alomar té allisat el camí per convertir-se en el candidat del PSOE a la batlia de Palma. És el que era previst des de fa molts de mesos, i al que pareix dedicar-se amb cos i ànima el propi Alomar d'ençà fa un any més o manco. Tanmateix, un poc abans de l'estiu s'havia filtrat que probablement no ho seria, candidat, n'Alomar, i que els socialistes estaven cercant una altra persona amb perfil més «adequat».
Quan se'ls demana per la qüestió, als dirigents socialistes, sempre responen que encara no és hora, que l'important és la feina de base, enfortir el partit, preparar-lo per a la carrera electoral, que, en fi, ja arribarà el moment de donar en públic els noms perquè, al cap i a la fi, no és qüestió tan important. Tant pel que fa a l'autonomia com per a les eleccions a la capital, així ho diuen. Però quan algun d'ells xerra més distès, davant un cafè, a vegades «off the record», et reconeix que s'estan equivocant prolongant tant les decisions. Que l'endarreriment no se deu a altra cosa que «a Madrid». O sigui, que no els queda d'altra que esperar que la central doni llum verda per decidir candidats. I, pareix, que no serà fins a finals d'any quan la direcció del PSOE nacional posi fil a l'agulla per aclarir què fer a les tres comunitats on considera que se necessita mà de metge: Madrid, València i Balears. A totes tres, les candidatures a les alcaldies de les capitals -eleccions que coincideixen, com se sap, amb les autonòmiques- són enteses, per la cúpula socialista, clau.
Haurem d'esperar, doncs, per saber qui serà a la fi el candidat del PSOE a Palma. I no se pot donar per descartat res. Ni tampoc a l'autonomia. En un partit on les necessitats locals queden supeditades a no se sap què de la direcció de Madrid -se suposa que simplement la santa me dóna la gana a l'hora de decidir caps de llista- se pot esperar qualsevol cosa. Des que dels noms que se fan córrer surtin els candidats, com que hi hagi sorpreses. No obstant, els socialistes nadius haurien d'espavilar, si és que de veres aspiren a batre el PP a la capital illenca. Perquè, en efecte, té un gran valor estratègic, no només per a les coincidents eleccions autonòmiques, que també, sinó sobretot amb la vista posada molt més enllà. Perquè ben bé podria ocórrer que a Palma fos possible confeccionar una aliança postelectoral que llevàs el poder als conservadors mentre que aquests els mantenguessin a la Comunitat. Aleshores, el bastió palmesà se convertiria en element imprescindible per al futur del PSOE, ja que en bona lògica el batle seria socialista.
Davant del valor capitalí, no s'entén gens aquesta excessivament llarga espera en decidir el candidat a batle. Si segueixen jugant amb foc, i ho és prolongar la decisió del qui serà candidat, corren seriós risc de cremar-se. Per moltes raons, però sobretot per una. Que la fortalesa conservadora a Palma és tan enorme que només des d'una considerable empenta de la base -de la base real, no de la que fan servir verbalment els dirigents- se pot abordar la carrera electoral amb unes mínimes garanties d'èxit. A vegades fa la sensació que els dirigents del PSOE illenc se fien massa de «l'efecte ZP» -l'arrossegament de vot en clau nacional- i no volen mirar un dels puntals que ha permès les sorprenents victòries conservadores repetides a Palma: la feina de carrer, casa a casa, de l'exèrcit del PP palmesà comandat per José María Rodríguez. Així és com guanyen els grapats de vots que sumen sobre el diferencial autòcton -en relació a l'índex nacional conservador- que els ha duit, a pesar de governar la ciutat deixant-la en el desastre que és, a guanyar des de 1991. Aquesta és la força que dóna un equip de gent fent vots sense aturar rere d'un candidat acceptat per tots. Pensar-se que per les mobilitzacions contra els conservadors -com sempre, pocs o cap dels seus n'hi ha- la feina està feta és un enorme error. Per això el candidat del PSOE necessita saber que ho serà, sigui qui sigui, i posar-s'hi d'una vegada. Perquè en estar a l'oposició i essent popularment desconegut -i qualsevol ho serà -, un any i mig comença a ser molt poc temps, ja de fet en el descompte, com per dotar-lo de reals possibilitats d'evitar l'enèsima majoria absoluta del PP.
