Els articles contra el fonamentalisme són dels meus preferits: exigeixen un mínim esforç intel·lectual i et permeten gaudir d'una estona d'allò més divertida repassant les ximpleries dels qui viuen convençuts -aquesta és la meva tesi central- que Déu es preocupa de llurs vestimentes o del fet que engeguin o no l'ascensor els dissabtes. O del que barrinen dins els seus caps. D'altra banda, també reconec que discutir amb els integristes de qualsevol signe és esgotador i possiblement inútil, i que deixa de ser divertit quan adverteixes que el temps corre i que la seva audiència creix en la mateixa proporció que la dels programes més obscens de la televisió. ¿Serveix d'alguna cosa dur a aquest espai o similars l'ofensiva dels conservadors nord-americans -amb Bush al capdavant- per introduir en els plans d'estudi, juntament amb la teoria de Darwin, allò que en diuen ara la teoria del disseny intel·ligent? Aquesta tesi pretén fer compatible l'evolucionisme amb el disseny atribuït a un ésser superior, coincidència que demostraria que la veritat bàsica de l'univers és de naturalesa teològica i, de retruc, que Darwin no deixà de ser un lúcid documentalista de l'existència de Déu. Per motius evidentment extracientífics, i de tota mena, els defensors d'aquesta teoria pseudocientífica i absolutament infalsable (hom no pot demostrar en cap cas que sigui falsa, i això la fa del tot acientífica) ja han aconseguit triomfs introduint-la en els plans d'estudi de tres estats de la Unió, i el debat sobre aquest afegit pedagògic es viu a més d'una vintena d'altres estats, la majoria dominats pels republicans. També és evident que la negació pura i dura del darwinisme va arribar a ser tan barroera i ridícula que esteim al davant d'una reconversió en l'estratègia dels enemics de la teoria de l'evolució, que ha dut els antidarwinistes americans a ser l'objecte de befa de tots els estudiants del món diguem-ne civilitzat.

Ningú no acceptaria que un suspicaç de la teoria atòmica, del geocentrisme o de la solució clàssica de les equacions de segon grau tingués una mínima veu en els debats científics corresponents, però per algun misteri -i n'hi ha tants!- els fonamentalistes cristians, islàmics i jueus es passegen pels centres d'investigació biològica i pels organismes on es discuteixen els plans d'estudi amb una familiaritat només proporcional a aquell orgull vanitós que iguala els integristes de totes les religions. Ben dotats de diners públics -un altre costum que iguala els fonamentalistes religiosos d'arreu del món-, els equivalents científics dels telepredicadors s'han proposat d'explicar al personal que només un ésser sobrenatural pot haver dissenyat un univers tan complex i admirable com el que tenim davant dels ulls i del qual som una part, i són a l'atac per enèsima vegada. Pot ser. No tenim cap manera de demostrar el contrari. Com ells no tenen cap manera de demostrar que aquest creador summament intel·ligent no ha estat Al·lah, o Mazdek, o el mateix Llucifer. (Un altre signe que comparteixen els defensors dels integrismes teològics quan es dediquen a fer pseudociència és que als cinc minuts els arguments que se t'acudeixen per oposar-t'hi són tan extravagants com els seus). Els defensors del disseny intel·ligent han retrobat un dels primers arguments contra l'evolucionisme darwinià: Déu ha amagat alguns fòssils falsos en les profunditats de la terra per enganyar els paleontòlegs, de la mateixa manera que ha programat -hem de suposar- l'emissió de radiacions dels elements similars a l'urani per confondre els geòlegs, o el desplaçament espectral de les galàxies més llunyanes. ¿No és d'allò més raonable, doncs, que els científics s'hagin de convèncer necessàriament que l'univers ha estat dissenyat, i creat, per un Déu únic? (Per què no dos déus, o vint-i-cinc, es demanarà algú?: això encara demostraria de forma més fefaent que l'univers és tan complex que no n'hi ha prou amb un sol Déu per crear-lo).

La teoria de l'evolució no és una teoria més, sinó el model científic més sòlid que tenim, i negar-la -com fan els fonamentalistes cristians i els islamistes, entre altres- suposa renunciar a tota la racionalitat científica, i al mínim de seny que Rubert de Ventós anomena «una sensibilitat raonablement moderna». Tindrem, tots, més ocasions de parlar-ne perquè aquesta mena de ximpleries tenen un futur resplendent, i de segur que arriben al nostre entorn. Per ara podem cloure la ressenya amb una proposta que recullo de Dídac López: posats a creure en alternatives a la teoria de l'evolució, la més assenyada és el «dimarts-passatisme», que demostra que el món va ser creat el passat dimarts i que tots els nostres records anteriors a aquest dia no són més que paranys que un ésser suprem ens ha ficat al cervell. Qui gosarà demostrar-ne la falsedat? A la foguera qui ho provi.