Molt s'ha parlat d'aquells famosos rosaris de l'aurora, en temps de creences dividides i enfrontades, que acabaven a cops de santcrist com exemple palmari de consignes i creences arrelades: «Déu està amb nosaltres», «descreguts a l'infern» i fins i tot, «Santiago matamoros, tennos de la mano». El Crist, massís, de llenya feixuga, cantat per Pedro Salinas, concretat en la seva imatgeria, esdevenia arma ofensiva o defensiva, segons com anava la cosa en el combat, la correlació de forces, vaja. De vegades era retirat amb les masses derrotades, que es planyien del desastre:

Vinieron los sarracenos
y nos molieron a palos,
que Dios ayuda a los malos
cuando son más que los buenos.

Era, no cal dir-ho, el temps de les dues Espanyes enfrontades. Dues Espanyes que sabien molt bé on anaven i què volien. No s'hi val, a misses dites, exculpar el caïnisme de dues ideologies -la liberal i la catòlica- que en l'enfrontament radicalitzaren els seus posicionaments. Manuel Azaña, visionari il·luminat amb una imatge interna que avançava el futur, arribà a creure que Espanya havia deixat d'esser catòlica. La idea era bona, però la formulava amb mig segle d'anticipació. I el món catòlic, santcrist enlaire, li demostrà fins on pot arribar la reacció violenta del fonamentalisme hispànic. Encara faltaven molts anys perquè l'Opus matisàs aquella ràbia amb un component calvinista que contempla l'èxit en aquest món com a promesa de la salvació de l'ànima. Aleshores, cardenals de l'estil d'Isidre Gomà i Tomàs i Enric Pla i Deniel, catalans tots dos, fixen el concepte d'Antiespaña, que va fer córrer rius de tinta en el seu moment. Sense oblidar el mallorquí Josep Miralles i Asbert, que no tingué escrúpols a beneir l'armament bèl·lic portador de la mort adreçada al contrincant. «El Xoco» els considera exemples d'intel·lectuals orgànics al servei de la reacció.

-Les pastorals de guerra no deixen marge al dubte. I pel que fa al tal Gomà, no podem oblidar que el 1937 va redactar personalment la Carta col·lectiva del bisbat espanyol, que fou firmada per la quasi totalitat dels prelats.
-Hi ha qui pensa que la redacció fou un encàrrec personal degeneral Franco, que d'aquesta manera es guanyava, de manera incondicional, l'arrenglerament de tot el món catòlic amb el moviment colpista.
-Això cau pel seu pes. La Carta col·lectiva contenia una justificació teològica i moral de la sublevació militar. Creava el famós eslògan de «Guerra Santa» i la infame denominació de «Creuada». D'aquesta manera, el règim franquista aconseguí el reconeixement diplomàtic per part de la Santa Seu.
-Tanta sort que un intel·lectual espanyol, que patí molt a Mallorca, fou també precursor de la dissolució del concepte «Antiespanya».
-Qui era?
-Antonio Espina, el darrer governador republicà de Mallorca. Enganyat pegeneral Goded, les passà morades. I en un escrit dedicat a José Bergamín deixà escrit que l'Espanya i l'Antiespanya és com si un talla un formatge en dos trossos, i a un li diu formatge i a l'altre, antiformatge.