En defensa dels consumidors ocasionals o assidus d'anestèsics veterinaris i altres «delicatessen» anomenades eufemísticament 'de disseny', el meu negre, traient reggae per les orelles, sentencia que és impossible aguantar sobri determinats sons acompassats i eixordadors, anomenats generosament 'música': «entra en un discoteca d'aquestes i suporta tres hores de discjockey; a mi em ve mal de cap només d'haver de travessar un semàfor en què s'espera un tunning amb les finestres obertes, xumba-xumba», i quan fa el 'xumba-xumba' l'escarneix amb tot el cos, com si ballàs una dansa ritual del poble de devora el poble on va néixer -dos llogarets, al cap i a la fi-. «Al cap i a la fi», continua, «la sangria es va inventar per suportar George Dann, i la tele perquè les parelles malcasades poguessin compartir vetlades sense que el silenci aixecàs murs delators». Acabam parlant dels milers de turistes que arriben al Mediterrani amb l'únic objectiu de posar-se fins a les celles de cervesa -«i quina diferència hi veus amb els presumptes milers de clubbers que arriben a Eivissa a consumir presumptes decilitres de substàncies d'ús hospitalari reciclades en psicotròpics?»-. La diferència entre un pimpollastre salmonel·lós i un xute d'analgèsic d'hipopòtam fet retre amb «tenn limpiahogar» és que el primer saps d'on surt i les ocus el poden dirigir les hordes d'advocats a empaperar el responsable... I no deixa de ser un accident. Quant al segon, la irresponsabilitat del lúdic consumidor es mescla amb la mala bava de l'adulterador -com pot estar adulterada una substància de composició desconeguda?- i amb moltes altres males baves de les hampes del subsòl i la superfície. Tot això, mentre els liquidets, els polsims i les càpsules de flipar no tenguin ni codi de barres ni denominació d'origen.

El mal al cervell continuarà sent el mateix, però almenys ningú ens enviarà a encalçar mestre armero.