Quan els historiadors estudien els registres de naixements, matrimonis i defuncions a Menorca observen un tall lingüístic (del català al castellà) que ve a coincidir amb els anys posteriors a l'entrada de l'administració espanyola borbònica. Com és sabut, per raó d'estar la nostra illa en bona part del segle XVIII sota administració britànica no s'hi aplicà el Decret de Nova Planta, vigent, en canvi, a Mallorca i a les Pitiüses des de l'entrada de les tropes borbòniques (1715). Diego de Arnedo, bisbe de Mallorca entre 1561 i 1572, i impulsor de les disposicions del Concili de Trento, va ordenar l'enregistrament de naixements, matrimonis i defuncions, per açò, des de 1565, els Llibres Sacramentals de les parròquies menorquines constitueixen una font riquíssima de dades i tenen un alt valor històric, lingüístic, onomàstic (noms, llinatges, malnoms...), toponomàstic, demogràfic i etnològic. Val a dir que aquest tresor va patir una forta desnaturalització quan es canvià la llengua dels assentaments. Així ho va exposar F. Martí i Camps a la Revista de Menorca en el treball «IV Centenario de los Libros Sacramentales de las parroquias de Menorca» (1965; pàgs. 303-331). Pel que fa a la llengua en què estaven escrits, Mn. F. Martí diu que ho eren en la llengua de Menorca, el català, però que a mitjans del XVIII es generalitza l'ús del llatí a les partides de naixements i matrimonis, si bé en les defuncions es conserva el català en transcriure les disposicions testamentàries. A començaments del XIX (setembre 1803), un any després que en virtut del tractat d'Amiens l'illa tornàs a sobirania espanyola, es comença a emprar el castellà (a Ciutadella, les partides de naixement són en castellà des del 9 de setembre de 1798, malgrat que aquesta és la data en què comença la tercera dominació britànica). El Bisbe Juano decreta el 15 de juliol de 1804 que els assentaments es faran «en lengua castellana, por convenir así y estar mandado por la superioridad».
Les mesures repressives contra la llengua catalana abundaren tot al llarg dels segles XIX i XX. Pel que fa a l'espanyolització en l'àmbit civil, esmentem la prohibició del català als tribunals (1820), als protocols notarials (1862) -concretada en el Reglament (1874)-, al nomenclàtor (1863), la Constitució de 1869 imposava l'ensenyament exclusiu en espanyol, la llei del Registre Civil establia el monopoli de l'espanyol en aquest registre i també per aquests anys la Llei d'enjudiciament civil prohibí l'ús del català als jutjats fora dels interrogatoris. També es prohibia el teatre i la documentació comercial en català. No cal dir que el català no sols estava prohibit sinó que era perseguit a l'escola.
Després de l'intent de genocidi lingüístic o «lingüicidi» perpetrat pel règim de Franco («En todo caso, tratándose de españoles, los nombres deberán consignarse en castellano» O.M. de 18 de maig de 1938), amb l'arribada de la democràcia -i abans i tot de la Constitució de 1978-, la llei de 4 de gener de 1977 modificava l'art. 54 de la Llei sobre el Registre Civil de 1957 en el sentit de permetre que els noms dels nascuts es poguessin enregistrar en la llengua espanyola que es triàs. («Tratándose de españoles, los nombres deberán consignarse en alguna de las lenguas españolas»). Però la possibilitat d'utilitzar el català en els àmbits dels registres públics de dependència estatal, com són el civil, el mercantil i el de la propietat va continuar legalment vetada.
La legislació lingüística de les Illes Balears en aquest camp només expressa la següent referència: «El Govern Balear ha de promoure, d'acord amb els òrgans competents, la normalització de l'ús de la llengua catalana a l'Administració perifèrica de l'Estat, a l'Administració de Justícia, en els registres, a les empreses públiques i semipúbliques i a qualsevol àmbit administratiu no dependent del Govern de la Comunitat Autònoma» (Disposició addicional primera de la Llei 3/1986, de 29 d'abril, de normalització lingüística). La legislació lingüística catalana no anava gaire més enllà en preveure que l'ús del català en aquests registres seria regulat per l'Estat, d'acord amb la Generalitat de Catalunya.
A diferència, però, de les Illes Balears, que no ha tocat la llei lingüística fins ara, el Parlament de Catalunya va procedir a elaborar una llei nova (1998) que, en el seu art. 17 diu: 1. Són vàlids els assentaments registrats fets en qualsevol de les dues llengües oficials. 2. En tots els registres públics de Catalunya, llevat dels que tenen només caràcter administratiu, els assentaments s'han de fer en la llengua oficial en què és redactat el document o en què es fa la manifestació. Si el document és bilingüe, es fan en la llengua indicada per qui el presenta al registre. 3. Els registradors han de lliurar les certificacions en la llengua oficial emprada en la petició. 4. Les oficines dels registres han d'estar en condicions d'atendre els ciutadans i ciutadanes en qualsevol de les dues llengües oficials i han de comptar amb personal que en tingui un coneixement adequat i suficient que el faci apte per exercir les funcions pròpies del seu lloc de treball. 5. S'ha de garantir que a l'oficina del registre es pugui fer amb immediatesa i fiabilitat, oralment o per escrit, la interpretació i la traducció de qualsevol assentament a la llengua oficial sol·licitada per la persona interessada. 6. Els formularis i altres impresos que estiguin a disposició del públic a les oficines dels Registres han d'ésser redactats, almenys, en català.
Malgrat que el text legal diu açò, la realitat ha estat durant aquests anys molt diferent i la inèrcia ha fet inviable l'exercici dels drets ciutadans. Per açò l'octubre de 2001 el Parlament català va aprovar una iniciativa legislativa, presentada a les Corts espanyoles a finals de 2002, per addicionar un apartat a l'article 23 de la llei de registre civil. Després de decaure l'esmentada proposició de llei per mor de la dissolució de les cambres i la celebració d'eleccions, amb el canvi de correlació de forces al Congrés finalment ha estat aprovada. D'acord amb aquesta (llei 12/2005, del 22 de juny), a partir d'ara els assentaments es faran en castellà o en la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma segons la llengua en què estigui redactat el document o es faci la manifestació. Entre d'altres coses, el català ja és «oficial» en el Registre Civil i finalment serà possible inscriure en català el naixement dels fills, els matrimonis i les defuncions. Pertany a la normalitat democràtica d'un poble el que tota la documentació important es vagi enregistrant en la llengua pròpia d'aquest poble i que es posi fi a una situació de vexació històrica.
Mentre pensava en els esforços tan grans que cal fer, en estricta justícia, per restablir els nostres drets nacionals, i la lentitud dels petits canvis que es poden anar introduint per desfer el mal de la dictadura (en aquella ocasió la devastació va ser immediata com una bomba), el meu ànim s'ha refredat de cop. Alegria buida! El notari Lluís Jou, que fou Director General de Política Lingüística de la Generalitat catalana, en un article de contingut jurídic (Avui, 26/7/05) explica que la llei serà d'aplicació, «només si la legislació lingüística de la comunitat autònoma preveu aquesta possibilitat, cosa que ara per ara només és així a Catalunya». A la vista d'aquesta situació, com a ciutadà respectuosament deman als representants de tots els grups parlamentaris de les Illes Balears (és més: pens que ells s'ho haurien de prendre com a una exigència democràtica) que procedesquin a modificar puntualment la nostra legislació lingüística a fi i efecte que els beneficis a favor del català arribin també als pobles de les Illes. Suggeresc, fins i tot, que es seguesqui el procediment de lectura única, que és el més ràpid previst pel reglament de la cambra. Entenc que una iniciativa com aquesta, pràctica i eficaç per a la restitució dels nostres drets irrenunciables, hauria de suscitar la unanimitat de tot l'arc parlamentaris des de les esquerres EU-V, PSM, PSOE a la dreta UM i PP (les seves apel·lacions al bilingüisme quedarien, si no, en pura hipocresia); una iniciativa així hauria de resultar, a priori, manco polèmica que no la d'una qüestió ortogràfica simbòlica.
