La revista «Triunfo» digitalitzada

Triunfo és tot un símbol del que representà, en temps primer difícils i després només agredolços, la resistència cultural amb vocació política, inserida en la lluita antifranquista. Per fer una mica d'història, direm que el setmanari Triunfo es va fundar a València, els anys 40, i tractava del món de l'espectacle i el cinema. El 1962 es traslladà a Madrid i, transformat en setmanari d'informació general, inicià una línia de periodisme crític que, a partir del 1969, començà a resultar incòmode al règim. L'editor i director José Àngel Ezcurra ha declarat recentment que la revista es va veure obligada a moure's dins els límits del «possibilisme», i concreta que maldaven per arribar «fins on es podia a cada moment, enfront de l'excusa de reduir-se a no fer res perquè la censura no ho permetia». Al llarg dels 911 números que varen sortir, entre el juny de 1962 i el juliol-agost de 1982, hom pot dir que tota l'esquerra de les terres d'Espanya, en el seu conjunt, tenia cada dissabte cita obligada amb l'hebdomadari. Era el nostre «magre menjar», que diria Salvador Espriu, el nostre aliment terrestre, concretat amb els articles a doble pàgina d'Haro Tecglen sobre política internacional; les reflexions crítiques envers el catolicisme oficial d'Enrique Miret Magdalena; una ampla visió del fet teatral damunt la pell de brau, a càrrec de José Monelón; reportatges, entrevistes, articles, notes, de Manolo Vázquez Montalbán; Josep Batlló que firmava amb el pseudònim «Martín Villumara», etc. N'Aquil·les sent també alegria davant aquest projecte.

-És, potser, una de tantes pàgines de la nostra història propera que no hem pogut descobrir gaire fàcilment.
-Certament no s'ha tingut gaire esment, a posar a l'abast dels més joves aquestes coses. I això que l'assumpte té la seva importància.
-Com qualsevol empresa cultural que s'oposàs al règim franquista.
-Però és que, a més a més, Triunfo era una revista molt ben pensada i molt ben feta. Quan la llegeixis entendràs perfectament el que representava aquell llenguatge de ruptura enfrontat a la xerrameca encorsetada i emmidonada de la premsa del règim.
-Aquest serà, potser, un punt de confluència entre les meves dèries i les dels meus pares, tot i que ells eren més addictes a Destino i, a partir del 1971, a Cambio 16.