L'emigració gallega vista per dos escriptors gallecs

28/06/05 0:00

Quan es publiqui aquest article s'haurà resolt la incògnita de les autonòmiques de Galícia. El lector ja sabrà si l'ínclit Fraga Iribarne reincideix en la presidència d'aquella verda terra o si, com seria el meu desig, les urnes l'han enviat a l'oposició, preàmbul d'un jubileu esperançador per als conreadors del minifundi: terra de treballar i no donar fruits. Una Galícia que va fer exclamar a Rosalia de Castro: «Probe Galicia, non debes / chamarte nunca española, / que España de ti se olvida...». La terra on Celso Emilio Ferreiro volia aixecar una esperança amb Longa noite de pedra (1962): «Aixecarem l'esperança / sobre aquesta terra obscura / com qui aixeca una torxa / en una nit sense lluna». No es tracta, anticipem-ho, d'aventurar el resultat del darrer recompte que dirimeix un escó a Pontevedra i, per extensió, decideix si serà possible una alternativa al fraguisme pepero concretada en un pacte entre socialistes gallecs i nacionalistes del BNG. Només voldria recordar com veien als votants de l'exili emigrat dos escriptors gallecs de vàlua: el novel·lista Xosé Neira Vilas, en el relat Camí boirós (1967), i el poeta Celso Emilio Ferreiro en el poemari Viaxe ao pais dos ananos (1968).

Neira Vilas, que va residir a Cuba, casat amb una cubana castrista, conta una història d'amor, amb influències camusianes de La caiguda, que comença a Galícia. Una parella d'enamorats no tindrà possibilitat de sobreviure. No hi ha feina. Per això ell parteix a Argentina, on treballa en la construcció. Un dia, a l'andami, arriba el seductor de la seva estimada que li conta com ha sortit del poble per evitar el matrimoni. Una empenta trencarà el fil del relat del nouvingut, que es precipita al buit cap a la mort. Celso Emilio recull la personal experiència d'emigrat, per raons econòmiques, a Caracas. Una angoixa que em va fer escriure, el 1979, arran de la seva mort: «Cercava amb el seu poble alta llum pura / a la terra dels nans, ferida, ensangonada». N'Aquil·les, poc identificat amb els treballs de Basilio Losada i Xesús Alonso Montero, o els estudis de Fèlix Cucurull, i desconeixedor de les traduccions de Josep M. Llompart, inquireix sobre aquests poemes.

-Contenen una dura sàtira de l'emigració gallega que, en el seu moment, ocasionà violentes polèmiques.

-No va veure amb bons ulls el paisatge humà dels gallecs, a Veneçuela?

-Gens ni mica. Gulliver Ferreiro, cansat de viure l'exili en pròpia terra, segueix el destí del seu poble: l'èxode dels emigrants.

-I no troba el que cercava?
-No. Viu el soroll i la contaminació de Caracas com un infern i contempla com els seus paisans han esdevingut lil·liputencs morals. Han perdut la identitat i la consciència de classe, si és que mai l'havien tinguda.

-I, naturalment, no li agrada.
-No li agrada gens. Parla amb ells en nom de la Terra, però no l'escolten. I el seu plany esclata amb la cançó: «El vell cantava / una enyorança. // El noi cantava una esperança. // L'infant cantava / una lloança. // Poble meu: puix que cantes, / alça't i avança».

-Tant de bo l'hagués endevinada.