Ha passat el temps en què l'objecció de consciència era cosa de pacifistes, d'ecologistes o de progressistes. Avui tothom es fa seus els arguments d'altri, arguments que antany no haurien usat mai. Abans tots el mals de la consciència s'havien de descarregar a un confessionari, més envant varen anar desapareixent les coes per confessar-se i varen començar a fer-se aquestes a cal psiquiatre, fins que s'arriba als nostres dies en què es deixa la curació en mans de diferents tècniques orientals d'exercici físic, meditació, relaxació i respiració. Però davant el mal tracte econòmic i les imposicions dictatorials, paral·lelament a la vaga col·lectiva, va sorgir la vaga individual o oposició a fer el que no acceptava la consciència i així va sorgir l'objecció, que és l'actitud de qui es nega a obeir una ordre o una llei considerant-la injusta o inacceptable, fent prevaler la decisió de la pròpia consciència sobre la llei positiva. Així varen sortir com a bolets els objectors que es negaven a fer el servei militar, perquè no volien posar-se en situació d'haver d'usar armes contra altres germans seus, habitants de qualsevol país del món. Aquests objectors primerament varen ser condemnats per la justícia i després se'ls va canviar la manera de fer el servei, per una altra de més llarga en el temps, però que la seva consciència no hi podria tenir res a dir, perquè era una aportació a la societat, a les persones més necessitades. El fet d'objectar no implicava ningú més que la persona que tenia un problema de consciència.
Després l'objecció va passar als metges que havien de practicar els avortaments segons tres supòsits que s'havien aprovat al Parlament. Semblava que si una persona creia verament que allò que feia era ajudar a cometre un assassinat, aquesta objecció l'emparava. En canvi, el problema actual és més complicat, és una pura qüestió ideològica. Si una persona es vol casar amb una altra del seu sexe, perquè la seva condició genètica sexual li ho demana, ara la Llei li ho permet. Si no ho vol fer, també és lliure de no fer-ho, però si ho fan les persones que genèticament són homosexuals no hauria d'importar gaire als que els correspon ajudar-los a casar-se, perquè no en surten afectats, però no, volen presentar una perfecció moral que no mostren en la resta de les seves actuacions dins la vida. Per tant, potser estan actuant de manera farisaica si s'entossudeixen a impedir el matrimoni primer, i després l'adopció de fills per part d'aquestes parelles. Si volen impedir que aquests fills siguin vilipendiats a l'escola i a la societat, que no instiguin la gent propera a fer-ho. A mitjan segle passat s'usava riure's dels jueus a l'escola, i és clar, on s'aprenia que això era una qüestió normal que es fes, era a la pròpia família. Si algun dia els fills, adoptats o no, dels homosexuals sofreixen alguna malifeta a l'escola, al carrer o a una sala de festes, s'hauran de cercar responsabilitats a moltes persones que ara obeeixen consignes vaticanes o de la conferència episcopal, des d'on s'ha ordenat que es fes aquesta objecció.
Tota persona lliure té dret a l'objecció, però també ha de ser responsable davant l'incompliment de la Llei, com ho varen ser els primers objectors de consciència davant la possibilitat d'anar a la guerra, perquè si no passa res, es podria destapar la capsa de les objeccions: objecció fiscal a pagar l'impost de la renda de les persones físiques, l'IVA, el de transmissions hereditàries, etc., per creure que els doblers no tenen el destí que els correspon. Sí a l'objecció de consciència responsable, no a la inducció d'objectors de consciència a través d'una ingerència irresponsable. La cúria hauria de pensar que si inciten la gent a fer objecció de consciència, que hauria de ser un acte purament personal i individual, hi podrà haver algun sacerdot que per objecció de consciència també vulgui desobeir el mandat eclesiàstic i fer casaments d'homosexuals a l'església.
Joan Lladonet, pedagog
