A vegades, amb la nit, els arbres de la vora del riu, els que brequen a l'aigua, semblen com núvols obscurs que van a submergir-se. El riu, que sempre es mostra plàcid, amb les darreríssimes clarors del dia es converteix en una làmina platejada. Des de terra estant no se li veu cap mena de malícia. És el moment en què sembla que el ramatge d'algun arbre està ple de forats blancs. La primera percepció de les coses sempre enganya: no són forats blancs allò que li dóna lluminositat, sinó un esbart d'ibis que s'hi colguen cada nit. A la mateixa hora foscant els pescadors s'han ficat dins les embarcacions -que són com closques de nou- per esgarrinxar la superfície en moviment. Es senten els rems dins l'aigua i els cops secs de quan tiren les xarxes.
Això passa dins el Nil, just quan va entre l'illa de Sehel i Garb Sehel, que és la part occidental del riu. Just allà, entre illa i terra ferma, hi ha la Primera Cascada. Des de la construcció de la Gran Presa sembla que tot és calma, i que l'aigua que hi passa és mansa i sense capacitat per a l'ensurt. Els nubians, que des de nins són com peixos, saben nedar i guardar la roba. Tant és així que si algú vol anar de banda a banda i no té cap embarcació avinent, llavors es despulla i, amb la roba agafada amb una mà que mai no arriba a tocar l'aigua, fa la travessia tranquil·lament. Un cop a terra es posa la jalabia, el turbant... I és el més feliç del món.
Però la cascada és traïdora, perquè quan menys s'ho espera apareixen els potents remolins de la correntia que cerca sortida. Res de res d'aigües calmades. Travessant el riu amb una petita embarcació és possible sentir un calfred en veure com de cop la proa ja no apunta cap allà on es volia anar: els girs de l'aigua han posat la popa on no hauria d'estar. Però res, això són batalletes de forasters. El regne és dels ibis dormint a les branques, dels pescadors amb les xarxes. La vida calmada ran del Nil.
