Rebre una propina, quan el sou és injust, es converteix més en un greuge que en una compensació. Aquest sentiment de ser víctimes del menyspreu i de l'insult és el que se'ns queda quan llegim que l'Ajuntament de Palma ens dóna un «carril propina» als que només demanam el compliment del programa electoral dePP en el tema del soterrament de les vies del tren i la conquesta ciutadana d'un parc a sobre. Ara es despengen que no seran quatre sinó tres els carrils de via ràpida i ens regalen, generosos, una filera d'aparcaments a banda i banda. S'hi val tenir barra o és que la prepotència els fa creure en una minusvalidesa intel·lectual generalitzada i que tothom és tan boiano d'empassar-se el que sigui. És el que té arribar tan amunt sense més mèrits que els demostrats en la lluita interna del partit: a partir de la consciència de les pròpies limitacions s'acaba per creure en un do especial per merèixer el càrrec. Però hi ha més símptomes com perquè ens començàssim a preocupar per les capacitats dels que ens governen. Si aquesta impunitat que suposen inherent a la seva vàlua ja els situa propers al que podríem anomenar «síndrome de Neró», la improvisació que demostren, en una obra pública de dimensions excepcionals, és per posar-se a treballar en una demanda judicial d'incapacitació. En 24 mesos han passat de proposar un parc a fer una autovia. De fer una autovia a llevar-li un carril. De fer apologia dels avantatges de tenir un carril d'entrada a la ciutat dedicat exclusivament al transport públic, al fet que desaparegui per graciosa concessió a no sé qui. De reconèixer la impossibilitat de mantenir el servei del tren d'Inca durant els dos anys llargs que duraran les obres i proposar una estació a Son Rullan i autobusos llançadora fins a la plaça d'Espanya a, pocs dies abans d'iniciar aquesta comèdia, decidir que el tren pot arribar fins al seu destí final i aquí no ha passat res... i encara no som a la meitat de les obres! I en tota aquesta improvisació i canvis no poden amagar-se ni al darrere la cantarella del compliment del programa electoral, perquè se'l passen per l'entrecuix quan, com aquest cas, els convé, ni a les concessions a les demandes ciutadanes, perquè ningú ha demanat pactar carreteres sinó jardins: és pura i dura incompetència, improvisació i tudadissa de cabals públics.
l l l
I no sé per quins set sous em ve al cap -digau que mescl ous amb caragols, si voleu- que de 149.000 euros que Defensa pagava pels serveis deYak-42, estavellat a Turquia amb 62 militars espanyols dins, la companyia aèria que operava l'avió en cobrava 39.130. Pel camí diversos comissionistes s'empassaven el 73% del que noltros pagàvem. Noltros, cal repetir-ho, talment pagam les imprevisions i servituds en el soterrament del tren, en la «redeconstrucció» del parc de les Estacions... I encara ens prenen el pèl amb un carril propina.
