cielo claro
  • Màx: 34°
  • Mín: 27°
33°

Jet lag

Cada vegada que, com ara mateix, experiment els inconvenients derivats dels canvis de zona horària associats als viatges llargs amb avió, és a dir, el jet lag, no puc evitar recordar una petita enganxada que vaig tenir ara fa una dotzena llarga d'anys, amb una metgessa catalana, de nom Imma, i que exercia en un dispensari del sistema públic de medecina de Califòrnia, situat en una zona popular de San Francisco. Ens havia presentat una amiga comuna i n'Imma venia de fer la seva feina durant una bona partida d'anys en el Bronx de New York. Cap al final d'aquella estada meva per San Francisco, n'Imma ens va convidar a anar a veure un restaurant libanès que tenia l'al·licient de presentar també un espectacle de dansa del ventre. El fet era que una de les percussionistes del grup musical que acompanyava la dansaire era una pacient de n'Imma i, fort i no et moguis, estava entestada que la seva metgessa la veiés en el seu ambient de feina. És així que vaig anar a parar a un local petit -de no més d'una dotzena de taules- on ens en tenien una de reservada a la primera fila d'una pista de ball necessàriament menuda i que estava coberta, sigui dit de passada, per l'objectiu d'una càmera de televisió domèstica. Per dir-ho aviat, em va semblar que el ventre de la ballarina que ens va delectar amb el seu art, per ventura havia viscut temps de més glòria, però en aquell moment ja no estava per a gaire floritures, tanmateix he de dir que la meva receptivitat tampoc no era gaire positiva atès que ben aviat vaig ser informat per n'Imma que m'havia tocat correspondre a la hospitalitat de la seva pacient amb un gest que, els ho puc ben assegurar, no em sortia de forma espontània, com era haver-me d'acostar a la ballarina per a posar-li bitllets de dòlar entre la lligacama i la pell, això sí, amb la indicació estricta de que no podia haver-hi altre contacte que el dels bitllets sobre la seva pell. Tot plegat, ja es poden imaginar la meva incomoditat, allà convertit en el centre de totes les mirades, especialment la del rabassut acompanyant de la ballarina. Després va venir el sopar, un bufet lliure a l'americana de menjar libanès, el qual, sigui per la raó que sigui, amb prou feines vaig tastar. A les nou ja havia acabat l'espectacle i mentre marxàvem d'allà, vaig demanar a n'Imma que s'aturàs a una botiga de fruites per tal de comprar alguna cosa per completar aquell sopar magre. Ho va fer disciplinadament i, només quan ja havíem partit, em va dir que els nostres òrgans interns, fetge, ronyons i altres tenien un cicle vital i que no era convenient molestar-los amb feina suplementària a deshora. Crec recordar vagament que va dir una cosa com que el fetge entrava en repòs a mitjan horabaixa i que per això mateix no era convenient ni beure ni menjar a partir d'una determinada hora i coses per l'estil. No vaig poder evitar un to certament sarcàstic quan li vaig demanar com s'ho feien els òrgans per saber l'hora. El seu gest seriós que va fer encara més eixordador el seu silenci, i em va indicar ben a les clares que m'havia passat. Vaig intentar sortir del pas amb un comentari ràpid sobre la sincronització amb la posició i moviment dels diferents planetes, amb el Sol i la Lluna davant, el qual em va semblar que ella va assentir amb un monosíl·lab escadusser i vàrem canviar de tema. Molt de temps després vaig saber que n'Imma m'havia intentat explicar el que és conegut com ritmes circadians (de circa i dia, prop d'un dia) que regulen el nostre rellotge biològic intern. Justament, una de les causes principals dels desordres coneguts amb el nom de jet lag estaria vinculada a la ruptura d'aquests ritmes circadians. La veritat és que no he tornat a veure mai més n'Imma, tot i que, adés i ara he tengut notícies seves. Això sí, després de la seva discreta enrabiada, he procurat sempre més dues coses: la primera, no beure ni menjar a partir d'una determinada hora i, la segona, intentar de controlar fins a la repressió més dura, aquest impenitent sarcasme que, massa sovint, no puc evitar de manifestar. Ah! Tampoc no he tornat pus mai a un restaurant-espectacle amb dansa del ventre inclosa.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.