L'absurd plantejament que fa el PP de la lluita contra el terrorisme ha tengut almanco una virtut: aquí tothom s'ha tret la careta i ha mostrat el seu autèntic caratge. Vagi per endavant el màxim respecte als familiars de les víctimes dels etarres, i el reconeixement que és molt difícil, per no dir impossible, posar-se dins la pell de qui ha sofert la pèrdua d'un ésser estimat a mans d'uns miserables assassins. No hi ha dubte que ells, els familiars, també són víctimes del terrorisme, i és comprensible fins i tot que la seva primera reacció sigui la de voler venjança. Una actitud que queda resumida en la frase, terrible, però amb la qual costa tan poc identificar-se, de l'actual Defensor del Ciutadà Enrique Múgica quan varen assassinar el seu germà Fernando: «Ni oblidaré, ni perdonaré». Sembla, en efecte, que ha d'esser impossible oblidar, i que en tot cas ha d'esser dificilíssim perdonar. Però superada la reacció visceral, seria desitjable, potser fins i tot exigible, que s'anàs imposant l'altra visió del problema: Què dirien, si poguessin, els assassinats, les autèntiques víctimes d'ETA? No resulta impossible suposar que formularien d'una altra manera el deute que la societat ha contret amb ells, i que la seva exigència no seria la venjança, sinó la prevenció. No dirien: Venjau la nostra mort, sinó: Per tal que la nostra mort no sigui inútil, feis tots els esforços necessaris per evitar que hi hagi més víctimes. Vist així, queda més clara encara la infàmia del senyor Rajoy quan va acusar el President Zapatero de «traicionar els morts» perquè intenta assolir la pau i acabar amb el terrorisme etarra per la via del diàleg condicionat a un previ abandó de les armes per part d'ETA. Vist així, resulta esfereïdora la contumàcia amb què el màxim responsable del PP torpedina qualsevol intent del Govern d'arribar a la pau repetint i reiterant la seva infamant acusació. Però vist així queda també de manifest com va d'errada l'Associació de Víctimes del Terrorisme quan convoca una manifestació en contra d'una possible negociació amb ETA. No ho podem saber del cert, però jo vull creure que el seu president, el senyor Alcaraz, s'equivoca quan interpreta que les víctimes d'ETA, els assassinats, estarien en contra de negociar una pau definitiva que suposàs la fi del terrorisme d'ETA. I en tot cas, estic seguríssim que lo que volem la resta de ciutadans és que no hi hagi més assassinats, que no hi hagi més víctimes. Crec, per tant, que la senyora Maixabel Lasa, la vídua del Governador Civil de Guipúscoa Juan Maria Jáuregui, assassinat per ETA dia 20 de juliol del 2000, interpreta molt més correctament el sentit del nostre deure amb els assassinats quan encoratja el President Zapatero a apostar pels camins que menen a la pau, «perquè aquesta era també l'aposta del meu marit». Algú pot considerar possible acabar amb ETA exclusivament per la via policial. Però, qui pot voler assumir la responsabilitat dels morts, molts o pocs, que encara es podrien produir si aquesta fos l'única via que es seguís? El senyor Rajoy hi està disposat. El senyor Alcaraz també, i a més divideix els ciutadans en bons i dolents: els que vagin a la manifestació que ha convocat seran els bons, i els que no hi anirem serem els dolents. Si no va alerta, deixarà d'esser víctima per convertir-se en victimari.