De manera pràcticament simultània, el Govern s'ha oposat al sistema de finançament que proposa Catalunya; el Govern ha dit que reclamarà el mateix sistema de finançament que Calunya; i el conseller d'Economia d'aquest mateix Govern ha presentat al Parlament un model de finançament propi. Per jutjar aquests fets, hem de tenir en compte que ens movem en uns àmbits on es considera greu incoherència que un ciutadà faci ús d'una autopista a la qual s'ha oposat, encara que l'hagi pagada amb el seus imposts. La Generalitat de Catalunya vol rompre Espanya, però ens hi coordinarem per reformar l'Estatut, de la mateixa manera que hem entrat a l'Euroregió després d'haver-la satanitzat; i que reconeixem la unitat de la llengua catalana, a pesar que feim tot el que podem perquè no es noti. No sé si a qualque altra província s'han assolit nivells tan alts de complexitat en el discurs polític. El cert és que Maragall representa un problema per a Zapatero i una molèstia per a Francesc Camps. I això, segurament, explica moltes de coses.