Museus i prioritats

Aquestes reaccions en cadena, aquí anàvem, es produeixen en el si d'aquelles comunitats humanes per a les quals els seus museus representen alguna cosa més que un atractiu turístic més o menys adesat -o sense adesar. A què hem d'atribuir el fet que, després d'Es Baluard, els altres museus no s'hagin resituat per encarar un nou rumb, és una pregunta que té una primera resposta sospitosament fàcil i senzillament plausible. La comunitat disposa de recursos econòmics molt limitats i el seu govern no percep la pressió popular perquè els museus siguin dotats de pressuposts dignes. (Per cert, hi ha comunitats diguem-ne deficitàries que es poden permetre uns luxes quant a infraestructures museístiques que aquí no podem ni somiar. La solidaritat es confon sovint amb l'abús, i sempre que es produeix aquesta confusió estratègica nosaltres en sortim atonyinats.) El peix es mossega la cua, els museus no poden replantejar-se per manca de recursos, i el Govern de la comunitat i les altres institucions, pressupostàriament encerclats en una misèrrima indigència, prioritzen altres necessitats, segons la jerarquització a què les han prèviament sotmeses.

Tot plegat no és mal d'entendre. Sospitosament fàcil o senzillament plausible, aquest principi d'explicació només té un avantatge: és aplicable a la majoria de qüestions que no estan relacionades amb les grans obres públiques, amb les quals se sap que el PP té una fixació espectacular. En qualsevol cas, tendria sentit encarregar a un grup d'experts, preferiblement de fora, una radiografia dels nostres museus, perquè el conjunt d'aquests museus i dels centres culturals públics, tant pel que fa a l'exposició de l'obra en permanència com a les exposicions temporals, presenta unes incoherències i uns desdoblaments que sovint expressen l'ús incorrecte d'uns pressuposts solemnement esquifits. Bé, o sia, res de nou.