No hi ha cap remei per a protegir-nos de la desmemòria. En el record sols queden les epopeies, les coses transcendents. En realitat, ens arriba una visió ben macarrònica del passat. A María de la Paz Guerrero de Molina (Palma, 1909-Barcelona, 194?) no la recorda pràcticament ningú. Valdria la pena recordar-la? De tot aprenem. D'altra banda, hi ha una lectura de la derrota -de la derrota moral, que cerca dignificar-se a través dels codis de convivència de la púrria i del bordell-, que ens pot ensenyar més coses que una enciclopèdia entorn del comportament humà. María de la Paz Guerrero de Molina, exercia la prostitució en el barri xinès de Barcelona. I regnava, de manera indiscutible, des de l'actual Nou de la Rambla (Conde del Asalto) fins al carrer de l'Hospital. Potser havia iniciat la seva carrera triomfal a Palma, abans de regnar en un entorn més dur i envilit i, sens dubte, més complex des de l'òptica social? Cal pensar que sí. En tot cas, no hi degué perdre gaire temps, perquè la prostitució local era d'una moralitat excessivament casolana per al seu caràcter provocatiu. Col·legues seves degueren ésser na Fineta, na Teresot, na Llobera, si m'apureu, dones d'església. Maruja, en canvi, devia d'ésser allò que els vells en deien una cabrida. Abans de la guerra, cobrava a duro, el clau. Una fortuna, certament. Paco Villar, a «Historia y leyenda del Barrio Chino», li concedeix un protagonisme significatiu. María de la Paz Guerrero de Molina va ésser coneguda com «La reina del Barrio Chino» a partir de l'any 1927, que és quan el Teatre Apolo estrena, amb aquest títol, una sarsuela sobre el bordell i la seva gent. Ara acaba de reeditar-se «Antología poética del Barrio Chino», la primera edició de la qual data de 1948. Entre els poemes, destaca un fragment de la sarsuela esmentada, que va ésser estrenada per la companyia de José Ortiz de Zárate. L'autor dels versos és Pedro Ruiz de Gálvez. Maruja va inspirar-li versos encesos, com aquests: «Con mirarla, se diría/ que nació para reinar;/ fulgen, en su frente, el día,/ y en sus pupilas, el mar». Maruja era un reble, això és segur. Més endavant, el poeta ens la defineix: «Maruja, la peregrina/ que enferma de cocaína,/ barragana de un ladrón/ tiene un trono en cada esquina/ y un vasallo en cada hampón». Ruiz de Gálvez n'està enamorat, de Maruja, és evident. Acaba el seu poema amb bombo i platerets: «Maruja, que nunca llora/ ni nunca su labio implora,/ firme en su orgullo real,/ altiva y siempre señora/ de los abismos del Mal./ Y atados a igual destino/ la reina y el Barrio Chino,/ nadie los puede vencer:/ 'el brazo del asesino/ defiende el cuerpo divino/ de la divina mujer!». Maruja no va ésser l'única puta mallorquina que va fer carrera a la Barcelona de preguerra. Tanmateix, és segur que va ésser la més visceral, la més sincera i honesta, tot i que robava als seus clients i manejava la navalla amb la destresa d'un pinxo. Paco Villar reprodueix part d'una entrevista que li feren a una publicació de l'època, poc abans de proclamar-se la República. Diu, Maruja: «El vicio no se cura. Es una enfermedad mental (...) Necesito expansionar mis locuras, maltratarme a mi misma y estar pendiente cada día de una nueva emoción». Quin personatge més encisador! La fascinació que desperta aquesta dona d'una bellesa esplèndida (Miss Barrio Chino!), capaç de comandar, a cop de verga, prostitutes, proxenetes, lladres i criminals, augmenta en saber els seus fonaments culturals: tocava el piano -cosa que en aquells temps era un privilegi reservat a les senyoretes de casa bona-, i parlava i escrivia l'anglès i el francès. Quin era el secret d'aquesta dona? No ho sé. Va morir, pobra i menyspreada, a la postguerra.
Llorenç Capellà, escriptor
