Inca fa aroma d'ensaïmada i flaire de forn el dilluns dematí. A Inca, que molts volen la guixa de Mallorca, et pots endur qualsevol ensurt de poble, menys aquest del dilluns. A no ser com va passar una vegada que la fàbrica de can Guixa es va pegar foc i tot Inca feia olor de socarrim. Potser -exagerant la nota- de llavors ençà, massa dies fa aquesta olor entre agra i dolça de cremadissa, encara que la factoria de galetes -com tantes altres fan olors i renous entre habitatges barats i caríssims blasons- segueix en ple casc urbà. A Inca és possible que s'hagi de tancar tot el centre perquè un cotxe aparca malament. Va passar divendres: El major volia fer entendre a una de les moltes madones dels pobles de l'entorn, que són qui alimenten la ciutat del cuiro, que valia més la ratlla groga pintada fa dos dies que la blava de fa temps, que l'ordenava a aparcar en bateria i pagant. «Estan locos aquests inquers», deia la madona desconcertada perquè havia pagat per una hora i mitja i ara tenia tres «monicipals» amb males puces que li deien que allò que era bo fa un setmana, ara era motiu de sanció. A Inca, qualsevol dia t'ho poden canviar tot de cop per una obra o poden deixar perdre qualsevol edifici patrimonial i es creuen que la runa té un valor afegit. És més, el regidor d'urbanisme, que té un problema per Alcúdia, contracta un tècnic especialista i li paga un potosí per fer creure a la gent que una zona comercial amb arbres és una zona verda. És més, a Inca volen volen llevar aparcaments dels carrer i posar pilons per posar aparcaments de pagament, fins al punt que l'empresa concessionària del cobrament del carrer es molesti per la davallada de beneficis envers els aparcaments privats nous de trinca i a preu de canari jove que encara no han estat recepcionats per l'ajuntament per mor de les goteres que els il·lustren. A Inca, en definitiva, la impostura -cas Blanca Iglesia de banda (no sia cosa que la culpa sempre sia dels externs)- és moneda de canvi, llevat del dilluns al matí i algun dia com la vetllada de dijous passat.
A l'envit de la molta gent -i bona part de fora poble- que assistí a la presentació del llibre dels germans Armengo sobre la repressió de republicans, la llibretera encarregada de la venda respongué «però han vengut a Inca, tot un èxit». I és que a Inca cada cop s'hi acosta menys gent. Més d'un faria la contra a aquesta asseveració argumentant que és capital de comarca. Amb aquest prestigi hi obren franquícies i tendes que tanquen més aviat que el temps que els costa obrir. És veritat que creix i s'hi venen pisos més barats que a Lloseta. Però les comparacions són odioses i més en aquest tema. Aquest, el de les comparacions, per exemple amb Calvià, Marratxí o Manacor, que ha sortit a un mitjà molt farisaic de Mallorca, és un resabi de velles lluites tribals-municipals que ha deixat la visita principesca de la setmana passada. Però aquest és altre tema per a iconoclastes, impostors, tartufs i comediants. No era una festa, allò de dijous a la nit. No es pot ser recreatiu a un acte evocador de degradació humana, dolor i mort, com parla el llibre dels Armengol. Però parla també de la lluita per les garanties civils i la sobirania personal, autèntic republicanisme de la filosofia política de Jefferson. Aquestes garanties sols es poden mantenir i ampliar-se si la ciutadania manté en el seu esperit el foc de la pròpia llibertat. Potser a Inca, aquest foc sia tan fatu com els artificials de les festes, com el de l'incendi de can Guixa, o com l'esperit republicà dels anys 30. Per una nit, però, Inca va ser una altra cosa i els cronistes ni volgueren adonar-se'n.
I bé? El circ polític-mediàtic no és a Andratx. A Andratx hi ha el clan que talla el bacallà del PP. És la tragèdia, en tot cas.
