Camí de salvació

La qüestió seria expandir la creença cega que Espanya, tal i com se la coneix, és a punt de saltar en l'aire i esmicolar, en l'explosió, tots els valors que la sustenten: els dinamiters serien els socis dels socialistes a Catalunya, i ara veurem què passa amb la formació de govern en el País Basc. Voldrien que visquéssim amb la ràbia a les dents, ideològicament armats i disciplinats per cridar amb una sola veu les mateixes consignes. Qui sap si els afavoriria que el país caigués en espiral cap a una depressió econòmica greu. Per ventura aniria bé que els conflictes d'origen xenòfob i racista arruïnassin la pau ciutadana. Que el descontent de les classes mitges s'adreçàs contra «els polítics» i que, en conseqüència, s'allunyassin de la política i no en volguessin saber res, emparant-se en l'axioma que fa tots els polítics iguals. Que els grans problemes dividissin la societat en lloc d'unir-la. Que es miràs el present amb ira i el futur sense esperança. Convendria que el seu llenguatge reduccionista esdevengués l'única i lineal manera d'interpretar la realitat. Que la inseguretat creàs l'ideal d'unió de tots els espanyols i d'exclusió dels immigrants pobres. Començant pels moros, continuant pels negres. Als xinesos se'ls faria tastar una altra llandera. Tots els virus del separatisme serien fulminats. Les llengües perifèriques, reduïdes a l'àmbit domèstic i destinades a la desaparició. Tot plegat, amb un aire de modernitat i escenografia cosmopolita. No costa res citar Bertold Brecht, anar per davant en disseny, fer les exposicions més epatants al Reina Sofia. Menar alguns artistes pels espais europeus més prestigiosos. Espanyolitat hermètica i aires fashion com a antídot dels nacionalismes, ja definitivament tots radicals, tots com còmplices del terrorisme. A cada ciutat, una bandera de dues quarterades. Una reforma educativa en profunditat, que recuperi la història de veritat i relegui al rol de la calúmnia la versió dels revanxistes. Màxima tolerància amb els patriotes d'alta intensitat que es manifesten sense complexos als estadis i conquesten els pedestals orfes del generalíssim enarborant la bandera -sense mirar massa prim. Unificar grups que es deleixen per una mateixa Espanya i incorporar-los a un gran projecte/ideal. Fer sentir la necessitat d'un salvador de la pàtria. No hi poden aspirar els mediocres, els blans, els molls, els mitges tintes, els dubitatius: només els que estan fets amb la pasta dels elegits. I no n'hi ha molts. De fet, només n'hi ha un, irradia llum pròpia, els altres la reflecteixen, la projecten per il·luminar el camí dels que necessiten compulsivament retrobar-se amb Espanya.