Dels molts tipus urbans interessants, a mi em toca el cor el Luismi, un espècimen no gaire nombrós però tan definit i transparent dels nostres dies que és forçós glossar-lo. El Luismi és aquest al·lot que espera a la sortida dels centres de feina on s'aplega una porció significativa de treballadores joves. Mireu-vos-ho: és al davant de Zara i dels supermercats, dels hípers i similars, i de moltes botigues i establiments de tota mida, des d'una bona estona abans del tancament. El Luismi espera dins del cotxe -aquest és un tret essencial, irrenunciable de llur definició- la seva parella, que molt probablement haurà acompanyat a l'inici del torn de feina. Ho pot fer perquè, en bona proporció, el Luismi no fa res més que això: no treballa, o com a mínim no ho fa de forma regular, ni estudia, i no té gaire aspiracions amb l'excepció de millorar el seu cotxe, a més de conduir-lo. Aquest n'és un altre tret imperatiu, perquè el món del Luismi es redueix al cotxe, a fer-hi voltes sovint sense més propòsit que fruir-hi i passar el temps, a entrar-hi, sortir-hi, parlar-ne. El Luismi cuida el cotxe, en primer lloc perquè no té res més que fer, la major part del dia, i perquè manté el positiu propòsit de vendre-s'ho de segona mà en el moment que pugui millorar-lo.
Abans el seu món era relativament monòton, però d'ençà de l'eclosió del tunning, els espòilers i els tubarros fluorescents li ocupen molt de temps i li eixuguen la butxaca, fins al punt que la seva xicota ja li ha hagut d'avançar, els últims temps, més d'un mig sou.
El Luismi espera, una estoneta cada dia, dins el cotxe, la seva parella.
Ell és puntual i ella no sol enredar-se més del compte: «el Luismi me espera». No llegeix, no és dels impresentables que foten la música a nivells malsans, prop del delicte ecològic (aquest és un tipus col·lateral, fronterer, amb qui els luismis tenen una minoritària intersecció; parlem de tipus diferents, com diferent era el Toni, aquell inconscient que cremava el cotxe en cada arrencada de semàfor, l'enyorat Toni -a la porta del Seat-1430 o del Chrysler-150 s'hi veia, en lletres negres de plàstic: «Toni A+»-, que ha estat substituït per l'assassí en potència que surt cada nit a les carreteres). Tornem al Luismi, que cada dia s'observa, constant i lacònic, entre altres coses perquè no té més remei, el món des del seient del seu cotxe, un cotxe ni massa cridaner per car ni tampoc dels més modests, sempre net i lluent, això sí. El Luismi ha desplegat una contemplació distanciada de la realitat, dia rere dia, gairebé budista, sense entremetre-s'hi mai. Se li fa difícil pensar més enllà del seu cotxe, però això és un fenomen de cada dia més comú, no cap notícia.
No ens interessa què fan els Luismis i llurs al·lotes des que són recollides fins a les primeres hores de la matinada. Volten, sobretot, un xic de sopar, un xic de sexe. Parlen poc, també, tot i que el Luismi no és exactament un home sense opinions. Potser no té una professió definida, ni es preocupa per les expectatives laborals, potser barrina sens fi aquella jugada mestra que li permetrà pujar tres esglaons en la categoria del cotxe, i arribar al cim sospirat del BMW, ben tunejat. Potser fa feina amb punts i amb hores, discontínuament, i també n'hi haurà que duen deu pesades hores a l'esquena quan arriben a cercar la seva al·lota i hi frueixen dels deu diaris minuts de pau. La taxonomia urbana és còmoda, però injusta, i sempre aproximada.
El Luismi roda dia a dia, fa voltes en el seu cotxe, mentre ella fa feina, potser fent algun senzill encàrrec, de la mare, de la futura cunyada, d'un germà que viu a Capdepera. No es mira els diaris, no situaria la fi de la gran guerra ni res que no aparegui al diari esportiu que mira fugaçment, de mitjana, un dia de cada vint. No té opinions complexes ni, al capdavall, opinions, tot i que intueix que hi ha quelcom entre la rutilància de Beckham i la runa compacta de Maradona, quelcom que no pot verbalitzar.
No entendria mai que engegar una guerra il·legal et permeti fer-te milionari signant llibres i en canvi protestar-hi et pugui dur a la presó: és a dir, com molts de nosaltres. Espera la seva al·lota, que de vegades comenta amb les companyes que el Luismi ha començat a mirar un cotxe nou, i prou. Dickens demanava misericòrdia i compassió per als poderosos, molt més que per als humils. Qui som nosaltres per modificar aquest prec?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.