La torre Eiffel d'Europa

El 9 de maig, que s'escau avui mateix, és el Dia d'Europa. No sé, però, si tothom, de punta a punta del continent, ho té present, ni si el fet els fa venir la més mínima reacció epidèrmica. Més aviat, creuria que no, gens ni mica. Europa -l'Europa de la Unió, s'entén- és encara allò que certs teòrics i politòlegs dels anys de la guerra freda anomenaren les «supraestructures». O sigui, Europa, aquesta Europa que es vol fraternal i de barreres esvaïdes, resulta ser una obra de la metal·lúrgia política, concebuda -talment com una torre Eiffel fastuosa- per l'enginyeria civil més agosarada, acollida per un astorament popular molt precís, i quan no, per l'hostilitat palesa dels més escèptics i arrogants que pensen que tot està ja inventat i que no cal ambicionar res més en aquesta vida. I tanmateix, veure com, de mica en mica, aquesta torre metàl·lica de la unió s'enlaira rivalitzant amb l'alçada infinita del cel, no impedeix, ben al contrari, un esguard d'admiració conspícua d'aquests mateixos ciutadans comuns que diuen no entendre res de l'aventura constructora. Tots experimenten potser -i un servidor hi és entre ells- una angoixa de cap molt pregona, en reconèixer que no saben per a què haurà de servir la soberga obra de ferros i perns que s'enlaira amunt i més amunt. Però bé, heus ací que la torre Eiffel de la nova Europa continua creixent inexorablement. El repte enorme, impressionant, d'enginyeria que hi rau darrera del projecte pren forma, i tot el mecanisme agafa perfils concrets, malgrat la crescuda de l'escepticisme francès, o la displicència contumaç dels anglesos contra tot el que és continentalment europeu. Com que els anglesos -ja ho sabeu- encara pensen que el Tàmesi és el riu fèrtil que hi ha descrit a la Bíblia, a la vora del qual saltironejaven Adam i Eva quan Déu féu el món, es miren el continent amb l'apatia del que és marginal i vulgar, i, per açò mateix, susceptible de veure's aïllat un dia de tempesta en el canal de la Mànega. ¿Per quina santa raó pagaria la pena de mesclar-se en un procés d'unió europea si, com dic, un simple temporal marítim i quatre gotes de pluja poden deixar el continent irrisòriament aïllat, com una vegada hagué de titular The Times en portada? A Espanya, entretant, l'adhesió europea és general i incontrovertible. Es comprèn, perquè sempre hem experimentat la frustració de la maçada que un dia Miguel de Unamuno pegà en el baix ventre de la nostra consciència pàtria en esbombar que «áfrica empieza en los Pirineos». Hem estat, secularment, terra de frontera entre el sud desheretat i el nord modern, benestant, secularitzat i de costums molt liberals, com més aviat demostraven les excursions espanyoles als cinematògrafs de Perpinyà i contorns. Ningú, idò, no s'estranyi si hem estat el primer país a celebrar -i entonar amb un do de pit- el referèndum de ratificació de la Constitució Europea. No hi fa res que l'abstenció vagi ser pesant, perquè aquest contingent mai no aixecarà barricades per frenar la nostra entusiasta europeïtzació fins a la medul·la.