Un expert en patrimoni argumentava a la resta de companys que la protecció del jaciment arqueològic que s'havia descobert es podia fer de forma millor, ara bé, era més costosa. Les restes, de l'època romana, romanien dins un solar on una empresa de fora de l'illa pensa edificar pisos de luxe. Li pertoca a l'empresa dur a terme i costejar la protecció que l'administració determini. Després de moltes reunions, s'ha aprovat una forma de preservació que en opinió de molts no garanteix ni la conservació, ni la posterior investigació ni la visita de les restes arqueològiques. Els perjudicis que podia sofrir la compte d'explotació de l'empresa, un cop més, han pesat molt.
Llavors, conseqüentment, neix l'alarma i preocupació per la malifeta del patrimoni de la ciutat de Palma. La Calatrava, Antoni Maura, La Real... un darrera l'altra són l'objecte de la preocupació de molts de ciutadans. Però no acaba aquí la inquietud en l'actualitat, s'estén a qüestions que toquen de prop a la vida real i quotidiana de les persones. Els mitjans de comunicació vénen plens d'altres alarmes. Els pensionistes de les illes a final de cada mes perceben menys diners que la mitges de tot l'Estat. Està augmentant la precarietat laboral a cop de contractes cada dia de més curta duració. Una part de l'emigració que havia arribat des de la península comença a retornar a casa seva i en canvi ens convertim en líders en població estrangera resident.
Tinc la impressió que alguns ciutadans, molts de ciutadans, i el patrimoni històric viuen vides paral·leles. Són l'essència de la riquesa acumulada, del treball realitzat, en definitiva podríem dir que són la base de moltes coses i en canvi, més enllà de les bones paraules, són tractats com si fossin el subsòl de les mateixes. És mes evident que són les persones, més que mai, que requereixen l'atenció preferent dels poders públics. Unes perquè acaben d'arribar, altres perquè que hauran de partir, i la resta perquè la vida se'ls fa molt costa amunt.
En canvi, pareix que el que més interessa als poders públics actuals, com en el cas del solar amb els restes romans, és la compte d'explotació d'una empresa. Que hagi vingut de fora, o simplement que d'aquí se'n vagi a fora, dins l'autòcton i peculiar concepte de la globalització, tant se val. El liberalisme conservador que ha governat a les illes bona part dels darrers anys ha imposat un estil peculiar. Del saludable, l'empresa per damunt de tot, s'ha passat a: el compte d'explotació per damunt de tot. El territori és un actiu a realitzar, menys quan el territori es converteix en patrimoni històric, que passa automàticament a la columna del passiu. Estem viatjant de manera supersònica de la llibertat d'empresa a la llibertat d'acció, damunt el territori, és clar. Els nostres lliberals conservadors mostren una moral política laxa, quasi de llibertins conservadors. En un moment com l'actual, en què l'economia no creix com seria d'esperar, estan aplicant dues velles fórmules: obra pública i permissivitat davant l'empresa. El país pot quedar fet tires, les persones també i les empreses devorades per la competència.
