nubes dispersas
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
31°

La feina feta

La xarxa de sensacions que ens uneixen a les coses és un dels misteris on la ment de les persones poaleja amb més insistència. En el pas pels llocs, en el contacte amb les coses, en el coneixement de les persones, l'esperit segrega alguna matèria invisible que fa de recordatori i de ressort per activar l'afectivitat. Hi ha paisatges, ombres, brises, aromes, arbres, carrers, sons... als quals estam fatalment units per llaços ocults. Però aquests llaços de vegades són fets de llum, de la llum clara que sorgeix de vivències concretes, de records que renovam cada dia. Tots tenim un paisatge nadiu, que no necessàriament és la terra nadiua. Tots sabem per què uns certs llocs ens acullen i ens hi sentim emparats. L'assumpció del paisatge com a part de la història personal, la transubstanciació del paisatge en història, és la clau de volta d'aquesta gran varietat de processos que menen a les distintes formes de relació amb el món que coneixem com a arrelament. Ahir servidor parlava amb el fill d'un amic meu, un al·lot de trenta anys que podria respondre al nou model d'home jove de la pagesia, amb un peu a internet i l'altre al poble, amb un gran bagatge sentimental vessat en el món rural. Parlàvem de finques i trossos, de cloves, de garrigues, tota vegada que servidor necessitava de la seva orientació per resoldre enutjosos problemes de manteniment d'herències primes. En traçar una determinada analogia, va al·ludir a un tros de terra molt ben preparat per a tenir-hi animals i fer-hi hort. En parlava amb un afecte inefable, i supòs que per donar resposta a una pregunta no formulada explícitament, va creure oportú explicar que estima molt aquest tros «perquè mumpare hi ha fet molta de feina». L'explicació em va remetre immediatament a les monumentals empremtes de la feina feta a Mallorca: si per a nosaltres la feina feta fos, com per al fill del meu amic, una font d'estimació a la terra i un compromís, just en marjades, per exemple, tendríem arguments sobrats per estimar oceànicament el país i defensar-lo amb ungles i dents. El país és molt desgraciat, no perquè la seva classe dirigent sigui impermeable als sentiments nobles que nodreixen la vida d'al·lots com el fill del meu amic, sinó perquè aquesta classe dirigent tradueix amb massa exactitud l'afectivitat erma de la immensa majoria dels nostres conciutadans. Si no, a la classe dirigent ja l'hauríem engegada del país amb el nostre menyspreu.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.