Aquesta setmana el primer ministre britànic Tony Blair amb tota probabilitat serà reelegit amb una majoria absoluta. Segons les darreres enquestes, que sempre poden enganar, tendrà una majoria menor que l'anterior, però que encara li permetrà fer i desfer al seu gust durant quatre anys més. El debat entre molts votants tradicionals de l'esquerra és si han de votar el partit de sempre, el partit que votaven els seus pares, malgrat la guerra d'Iraq, o si voten pels Liberals, el partit de centre-esquerra, l'únic que des del principi ha dit no a la invasió d'Iraq. En aquests darrers dies de campanya Blair i els seus ministres més destacats fan tot el que saben per centrar l'atenció del públic en l'estat de l'economia: El Regne Unit ha tengut el període de creixement més llarg gairebé de la seva història amb el govern de Blair. L'atur està al punt més baix de la història. La inflació fa anys que és mínima. L'oposició, i amb ells tota la premsa de centre-dreta, recorden un dia i un altre que la guerra d'Iraq va ser il·legal i que les explicacions del govern de Blair al parlament de la motivació de l'atac contra Saddam Hussein no van ser del tot honestes. El cap de setmana sortien més documents sobre les opinions dels advocats d'estat sobre la invasió d'Iraq. El consell que donaven sembla haver estat contra la guerra. Molts votants tradicionals de l'esquerra estan cansats del que creuen són les manipulacions d'un govern no tan desesperat sinó aïllat i convençut que pot prendre decisions sense que hagin de passar factura. Malgrat les enquestes que afavoreixen Blair, molts votants d'esquerra debaten encara quina és la millor manera de votar: si un nombre suficient es passen als Liberals, almenys abastament per convertir-los en una veu creïble, serien el partit de la consciència i el parlament el convertiria en una cambra a tres costats. Passi el que passi a les eleccions, i tot i que Blair s'endugui una majoria, la pujada d'un tercer partit obrirà el debat polític molt més. Es deixaran enrere el debats en què tot és blanc i negre, començant pel que hi ha sobre Europa i l'euro. Un parlament a tres bàndols podria trencar el domini dels euroescèptics i enriquir el debat europeu dels britànics.