Dimecres, 27.- Hi ha articles d'opinió, en aquest i en altres diaris, que cada matí ens reconcilien amb el dia que, inhòspit o acollent, ha d'esdevenir, no sempre favorable als nostres afanys, restituint, a la nostra sòlida i lícita descreença, una certa fe en la independència, el talent, la subtilesa i l'honestedat d'alguns periodistes i escriptors, que ens faciliten l'accés, amb aparent senzillesa conceptual, la qual senzillesa, en qualsevol àmbit de la comunicació, és molt difícil d'abastar, a informacions de dificultosa comprensió, ens alliçonen sobre aspectes de la realitat des d'una mirada transparent, sovint original, ens enriqueixen amb una saviesa no gens arrogant, ens alegren amb un humor, un enginy o una ironia no contaminats per la malícia, el menyspreu o la gratuïtat, o ens adeliten amb literatures efímeres, però d'una gran consistència, que sens dubte sobreviuran la urgència de la premsa. Afegeixen, a l'ofici d'escriure, la voluntat d'elaborar un discurs propi, precís i ric en matisos alhora, a l'alçada dels seus lectors, vencen la temptació de la mediocritat, o de la rutina, o de la peresa, i escometen la tasca de vessar, a les seves seccions, la seva millor part, sense escatimar esforç o risc. No es reten pas a la comoditat o a l'artifici, ni a la banalitat o a l'afalac del poder, ans a l'exigència, a la naturalitat i a la responsabilitat, palesant d'aquesta manera el respecte que senten per tots aquells que els llegeixen. És una manera d'agrair-los la seva fidelitat o la despesa de temps que li dediquen. Defugen, en la mesura que això és conscientment possible, i per tal de consolidar la seva credibilitat, els interessos mesquins i les adhesions incondicionals, perquè les militàncies irracionals que ultrapassen l'arbitri assenyat només aporten una visió esbiaixada, empobrida, restringida dels afers que són notícia. Això no significa abdicar o renunciar a cap convicció, sinó cercar, des de l'equilibri del sentit comú i de la prudència, però també des de la consciència de les pròpies limitacions, allò que és just i legítim, procedeixi o no d'aquells amb els quals ens uneixen interessos intel·lectuals, simpaties personals, àdhuc afinitats ideològiques, però que no tenen l'exclusiva de l'encert o de la veritat, com no la tenen de l'error o de la mentida aquells dels quals ens separen creences oposades, incompatibilitat de caràcters. No seria llarga, però tampoc escassa, la relació de periodistes, o d'escriptors de periòdic, pels quals sent, més enllà de discrepàncies o dissidències no gens profundes, admiració i que assaboreixo amb delectança. Podria ser inexacte, àdhuc injust, en qualsevol cas incorrecte o parcial si posàs noms i llinatges, ordenadament o en desordre, a les meves preferències, per la qual cosa continuaran en el secret de les meves devocions, però a tots ells els he d'agrair, sincerament, ultra el plaer de la lectura, que no és poc en temps agitats favorables a la vulgaritat, el seu mestratge, el seu exemple i la seva generositat.

Dijous, 28.- Inca, la ciutat que no vull. Inca, la ciutat inhabitable, no gens acollidora, estranya, que m'han administrat, sense escrúpols, ni precaucions profilàctiques, per via rectal, els carnissers de la Sala, insensibles al meu dolor, al dolor dels qui estimen el seu poble, al dolor del poble. La ciutat, reconstruïda, i engrandida, sense limitacions de creixement, ni normes racionals que respectin l'entorn, ni mesures humanes que respectin les persones, ans dins el desordre arquitectònic i urbanístic, d'esquena a l'escassetat de recursos, a les necessitats dels ciutadans i a la seva exigible qualitat de vida, ens empeny a l'exili o a la resignació, ens obliga al sacrifici quotidià d'embrutar-nos la mirada amb un paisatge urbà que provoca la nàusea estètica. S'erraven aquells que creien impossible esguerrar o enlletgir, encara més, una ciutat esguerrada i lletja. També era possible, i s'ha confirmat, sobrepassar la tasca i l'eficàcia d'altres batlles, i d'altres consistoris, que excel·liren en matèria de devastació del patrimoni, prèvia a la construcció d'edificis que conformen el catàleg oficial de nyarros. Ara, potser, ha esdevingut una ciutat econòmicament més pròspera, prosperitat que, sens dubte, comparteixen administradors i especuladors, però les destrosses són definitives. No puc imaginar les penalitats dels vells per salvar els obstacles d'una ciutat ocupada per trinxeres, clots a les voravies, barreres als carrers, puix que angoixa travessar el caos, tal és la magnitud del desordre. La situació d'indefensió dels vianants, àdhuc dels conductors, assetjats pel poder, i la impunitat, de les constructores, que vulneren totes les lleis de convivència, tots els codis de circulació, contrasta amb l'actitud passiva dels responsables, sens dubte a causa de l'absència d'autoritat moral per exigir, a aquells que els comanden, que compleixin, estrictament, les normes municipals.

Lluís Maicas, escriptor