Normes acomodatícies

l l l
Jorge Drexler és un cantant que, dimarts passat a l'Auditòrium, quasi omplí la platea. No el coneixia gaire, però la curiositat i la invitació d'uns amics m'empenyeren entre un públic dispar, de totes les edats i procedències, especialment uruguaians. Gairebé tothom sabia lletres i músiques i la catarsi era molt fàcil. Sorprèn el tractament de l'harmonia i el contingut del que diu, malgrat no necessàriament t'hi identifiquis. En general m'agradà, però en particular m'encantà la seva correctíssima dicció. I és que en el món actual, en castellà o en català, la dicció és acomodatícia, manejable i negociable. En poc menys d'una generació, a Mallorca hem perdut la diferenciació entre la «ve baixa» i la «be alta», entre la «doble ela» i no sé que punyetes és una «i greca»... i podria seguir, perquè fa feredat escoltar segons quina conversa, segons quina locució radiofònica o de les televisions nostrades, per no parlar d'actuacions en la tribuna deParlament, capaços de posar en contradiccions a qui en faci el llibre d'actes. Cert que m'agradava més quan, des de l'escenari, es declarava internacionalista que quan, ajudat per la platea, omplia la sala de colors patris. Però almanco eren els color d'una pàtria respectada, començant per la llengua. Ara no sé per què m'empreny per les formes. Com parlava en l'hemicicle la senyora Estaràs sobre PP3 no hagués aconseguit cridar l'atenció al mateix Mol, capficat com estaria en el contingut tan descarat. Imaginau que arribà a dir que aquell era el «seu mode» i que si s'externalitzava era per permetre fer el «dels altres», si guanyaven.