A la recerca dels bous perduts

Reivindicar és sa, bo i saludable i ocasionalment, ja que no tenim monstres del paleozoic per mostrar als nostres visitants embadalits, aquells que comanden retreuen els pobres animals que, des de segles enrere, pasturen per contrades que no són nostres i llangueixen enfora de la verdor, avui encimentada, de la nostra terra.

Com sempre són els bous de Costitx els que s'esmenten en primer lloc. Fins i tot diria que dins la memòria dels personatges esmentats són els únics que foren sostrets del ramat illenc. És veritat que aquelles pobres bèsties, des de 1895, romanen estabulades, per força, a Madrid. Enllà passen fred, enyoren la terra i la sequera mesetària no els és bona per a l'artrosi. Emperò la cabana ramadera illenca ha patit moltes altres pèrdues que no conten a l'hora de reivindicar el que no sempre és reivindicatiu.

La presència dels tres
bous de bronze
Trobats a Son Corró de Costitx l'any 1895, i des de llavors conservats a la capital del regne, és el greuge més important que podem retreure als poders centrals. Poders que l'atzar ens encolomà segles enrere i que, encara ara, malgrat això que en diuen autonomia, fan la seva santa voluntat ens agradi o no ens sigui grat.

Sobre aquest tema dels aperduats bous i altres animals, mostres de l'heretat ancestral mallorquina i no precisament de carn i os, voldria fer algunes reflexions, hagut compte que, deixant de banda escadusseres accions reivindicatòries, això sí recurrents, la nostra terra mai s'ha sentit procliu a defensar el nostre patrimoni cultural, sigui immoble, sigui moble.

Per començar voldria recordar que a la meva infantesa, tot llegint les novel·letes d'El Coyote, en foraster, és clar!, sortien unes paraules, gairebé paraulotes: abigeo i abigeato de les quals no teníem idea del seu significat.

En tenir ús de raó, aquella entelèquia que de tant en tant sentíem als nostres majors, vàrem saber que tals coses eren un llatinisme referit als lladres de bestiar i d'aviram. En honor de la veritat i en defensa dels infants de les meves quintes he de dir que no ens mamàvem el dit i que la lectura d'El Coyote era prou clara per entendre el significat de les coses que tan sols es podien besllumar entre línies. No calia acudir a diccionaris.

Més endavant també esbrinàrem que en la nostra llengua abigeu i abigeat eren mots acceptats com a cultismes, malgrat que no fossin usuals ni prop fer-s'hi. Els sinònims són molts i a casa nostra l'abigeu, seguint el magisteri del DCVB, és simplement un lladre de bestiar o d'aviram. I dins aquesta casta de personatges n'hi ha de poca volada, i d'enlairada condició. Per designar aquests darrers se solen emprar altres eufemismes coneguts de tothom.

Per tant la recerca dels abigeus que ens desposseïren dels bous de Costitx no és tasca difícil, emperò, a més d'aquells pobres animalons: un parell de mascles i un vedellet de poca alçada, hi ha un molt llarg seguici de bestiar: boví, oví, caprí, porquí, èquids, cérvols i tota mena d'aus, rapinyaires o no, que descomparegueren de l'Illa més o menys per les mateixes saons. Basta fer una ullada al catàleg que Joana Maria Gual Cerdó abastà com a tesina, cloenda dels seus estudis universitaris, per veure que el zoològic aperduat i exiliat de la nostra terra és prou nombrós.

Ara bé, per què tal bestiar va sortir de l'illa per anar a formar part d'altres ramats? Qui fou l'abigeu que els va sostreure? Realment foren producte de latrocini? Per què les autoritats competents en la matèria no posaren remei a tan foramidat abigeat que exhaurí la ramaderia illenca?

«Lucrandi causa»
Els llatins, tan oblidats i deixats de la mà dels déus, tenien una frase que dóna clarícies sobre la qüestió: lucrandi causa, que els nostres germans catalans, sempre pragmàtics, convertiren en una de més ximple i rigorosa: tucant, tucant Sant Pere canta.

I les mancances que observam dins la ramaderia cultural illenca: Costitx (Museo Arqueológico Nacionaa Madrid), Son Mas de Llubí (Museu Arqueològic Nacional de Catalunya), Llucamar (possiblement en un ignot museu nord-americà), Cas Concos (aperduat per un altre museu americà), més la incomptable guarda de bouets de Son Cresta, molts d'ells a l'esmentat Museu Nacional de Catalunya o els dos, de procedència desconeguda, conservats al Servei d'Investigacions Arqueològiques Municipal de València (SIAM), sortiren lucrandi causa, és a dir, mitjançant una transacció econòmica, legal o il·legal. En el cas de Costitx totalment legal, puix el ramader mallorquí que llaurant trobà els tres caps de bou, l'amo en Pere Pina, en no trobar comprador dins el veïnatge insular els posà a la venda més enllà de la mar. Pierre Paris, bon coneixedor de la fauna protohistòrica, féu passes per comprar-los i dur-los a París. La Societat Arqueològica Lul·liana, tan desemparada aleshores com ara, va remoure cel i terra i gràcies al benèmerit Gabriel Llabrés i Quintana i les seves coneixences en el món de l'arqueologia i de la política estatal va aconseguir els duros necessaris per a l'adquisició dels bous. Això sí, anaren a Madrid, no romangueren a casa nostra.

El cap de bou de Son Mas
Deu reals del mateix passà amb el cap de bou de Son Mas de Llubí. La col·lecta iniciada per la Societat Arqueològica no abastà la quantitat exigida pel descobridor. El cap de bou anava acompanyat del banyam, magnífic, d'un altre congènere. Temps enrere vaig donar a conèixer la història de tal venda, emperò saber llegir, llegir és molt difícil, ja ho deia Consenci al segle V de la nostra era, i ningú es va assabentar de la trista història. No podem qualificar d'abigeu l'intermediari que, tocant tocant, va fer cantar al sortat propietari de la valuosa bístia de Son Mas de Llubí. Tampoc, en el cas de Costitx, podem qualificar d'abigeu Gabriel Llabrés, ni José Ramon Mélida, ni la Reina Regent, ni Antoni Maura, que aleshores comandava. Dels bòvids de Son Cresta, Cas Concos, Llucamar, ni dels que pasturen per València tenim constància documental, emperò cal pensar que l'intercanvi econòmic també fou el mitjà que féu possible la pèrdua de membres importants del nostre ramat protohistòric.

La segona part de l'afer suposa que els ramaders mallorquins, lucrandi causa, volien conservar el seu ramat i que els responsables de la salvaguarda del nostre patrimoni, olímpicament passaren d'exercir els oportuns drets de retracte que si existien, cosa que no sé, no foren exercitats. El que sí queda prou clar i llampant és que almenys en dues ocasions Costitx i Son Mas no volgueren entrar en la transacció i acudir en defensa de la cabana bovina insular. Era qüestió de cultura o d'agricultura? Qui ho sap!

Foren abigeus aquells que podien aportar els diners i evitar la diàspora, l'exili de tan bells exemplars de la fauna nostrada? Abigeus, tal volta no, Ponç Pilats, rentant-se les mans davant l'espoli evident, sí. De bon de veres sí. De les transaccions il·legals, compravendes sobtades, sense referències als papers són tantes que una recordança com la d'ara no basta per donar-les a conèixer. I d'elles hi ha noms i llinatges prou coneguts. Això sí, el presumpte delicte ja ha prescrit i quan un delicte prescriu, el més còmode és deixar-ho fer. Que els déus ens alliberin d'un ja està fet!

Per tant de la recerca dels bous perduts la conclusió és que no es pot adduir l'existència d'apropiacions indegudes. Transaccions comercials, pures i simples, canten papers, menten barbes. Com si en ple mercat de Sineu ens trobàssim. Al meu parer, no podem reclamar allò que fugí de les nostres mans mitjançant una venda, segons sembla, perfectament legal. Ara bé, no sé quina serà l'opinió dels meus col·legues arqueòlegs, que ara en actiu poden opinar. I pel que fa a la resta de bestiar aperduat, inclòs aviram, també en podríem parlar si els déus ho volen i el director del diari ho consent. Sens dubte no es tractà d'un abigeat. Transaccions econòmiques, algunes prou tèrboles, manta de vegades. No cal que torni El Coyote a desfacer entuertos com solia fer a la Califòrnia d'altre temps, ni aquell altre senyor que ara fa just quatre-cents anys pretenia posar ordre a altres contrades de l'estat, lluitant contra molins, i que tampoc li feren gaire cas.

Guillem Rosselló Bordoy, corresponent de les Reials Acadèmies de Belles Arts i de la Història, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Reial Acadèmia de Belles Arts i Ciències Històriques de Toledo i del Deutsches Archäologisches Institut.