Sense cap dubte, el llenguatge comença essent llenguatge parlat. De fet, encara existeixen molts de llenguatges que no han arribat ni arribaran mai a esser escrits. La transmissió d'una cultura -una de les funcions fonamentals del llenguatge humà- no es pot dur a bon port sols mitjançant l'escriptura. La poesia oral, amb les seves tècniques mnemòniques, també transmet continguts específics de generació en generació. I la poesia èpica, per descomptat, es congria i conforma molt abans de ser recollida per escrit. La poesia, doncs, definitivament és anterior a l'escriptura. Això fa que la millor forma d'editar-la o difondre-la no tengui perquè esser necessàriament la impremta. L'enregistrament de la parenta pobra/rica de viva veu pot esser considerada perfectament com una manera més genuïna i més fidel de publicar-la, sobretot a hores d'ara amb tots els avenços tècnics que faciliten tant aquesta tasca.
Tenint ben en compte totes aquestes circumstàncies em sembla cosa massa òbvia que cal considerar la poesia com un art eminentment oral. En realitat, un poema de debò no s'escriu, es compon. S'estructura mentalment, molt sovint a partir d'un primer vers rebut, fins a arribar a un darrer vers que clogui el text -oral, no cal dir-ho- amb força especial, amb una certa punya, i que ens sigui com una petita recompensa, tant per a l'autor com per a l'oient.
Això no vol dir que tot poeta hagi de ser forçosament un bon deïdor de la seva poesia. Dic deïdor perquè la parenta pobra/rica no s'ha de recitar, s'ha de dir. Recitar-lo, un poema, no és la millor manera de dir-lo. Vicent Andrés Estellés, per exemple, era un gran deïdor dels seus versos, amb la seva sorna i el seu sarcasme, però no crec que aquest fos exactament el cas de Salvador Espriu. Perquè, òbviament, el propi autor no té perquè, necessàriament, sigui qui la digui millor, la seva poesia. Encara que tengui els seus avantatges -per dir-ho així- o estigui en millors condicions, en condicions més favorables, per a defensar-la i aixecar-la.
Totes aquestes consideracions són d'actualitat davant un fet editorial la importància del qual em sembla que difícilment podem exagerar. Es tracta que el Centre Cultural Capaltard, pilotat pel bon amic Vicenç Calonge, acaba de publicar Presó de silencis, de Carme Bennàssar Ferragut, simultàniament en forma de llibre i de CD, distribuint-se conjuntament, encetant una fórmula que tot fa pensar que ha de fer molt de camí.
El fet és important també per la qualitat del verb de Carme Bennàssar, posada en relleu per la qualitat tècnica de la gravació. Perquè la veu humana encara és més important que la tècnica. I hi ha veus i veus, com ja hem remarcat. Perquè si no tots els lletraferits tenen la capacitat de dir adequadament els seus poemes, Carme Bennàssar sí que té plenament aquesta capacitat o aptitud. Cal escoltar-la, aquesta seva gravació, per a entendre o copsar el que vull dir. Fins al punt que la humanitat de la veu de la seva autora és tal, que els seus poemes de Presó de silencis, dits per ella, serenament, sense precipitar-se, sense impostar la veu, amb una colpidora naturalitat, queden molt per damunt dels mateixos textos impresos en les pàgines del llibre que acompanya el CD -més que el CD acompanyar el llibre-, com si tipogràficament semblassin una menja més aviat insípida, com si els mateixos sintagmes impresos quedassin mig desvaïts en comparació amb la salut esplèndida de la paraula dita. Fins al punt que honradament no puc recomanar la lectura del llibre ja que el que recoman encaridament i amb entusiasme és l'audició de la magnífica gravació que ha fet Carme Bennàssar de Presó de silencis. Perquè crec que d'aquest CD n'hem de parlar molt i molt de temps.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.