Llorenç Valverde

L'obtús digital

Llorenç Valverde26/01/05 0:00

El programari de l'equip format amb membres de SRI International, de la University of Texas at Austin i de Boeing Phantom Works, va guanyar una curiosa competició convocada -el 2003- per l'empresa Vulcan (de Paul Allen, el soci primigeni de Bill Gates). Els contendents havien d'aconseguir fer un programa capaç de contestar exàmens de química del nivell de batxillerat. El programari guanyador va aconseguir treure un 3 sobre 5, quan la mitjana humana és de 2'82. Tanmateix, segons diuen els editors de la revista Spectrum, portaveu de la major associació global d'enginyers elèctrics i electrònics i que han col·locat aquest projecte en la llista de tecnologies perdedores per l 2005, aquest programari l'única cosa que va aconseguir va ser «aprendre» tot el coneixement que hi havia a un manual de devers 71 pàgines i, això sí, a preu de canari jove, ja que la cosa va sortir per devers 10.000 dòlars la pàgina, la qual cosa fa bo allò que «pagant Sant Pere canta» en detriment d'allò altre que «el que natura no dóna ...». En qualsevol cas, aquesta no deixa de ser una raó molt de pes per titllar aquest programa com «l'obtús digital». Tanmateix, els responsables del projecte ja han esbrinat com reduir costos: atès que la major part d'aquestes despeses eren els elevats sous dels experts en Intel·ligència Artificial (i algun en química), han decidit posar l'èmfasi en el desenvolupament d'eines de programari que permetin a estudiants de doctorat crear bases de coneixements. És a dir, substituir els cars investigadors per estudiants de doctorat, possiblement subcontractats per alguna empresa de treball temporal.

He de dir que he quedat subjugat per l'expressió que fa servir l'autor d'aquest reportatge -de nom Steven Cherry- quan diu que, des que Turing va somiar amb una màquina capaç de mostrar comportaments intel·ligents, la Intel·ligència Artificial ha tingut més «flashes in the pan than a French restaurant». Per si li cal a algú, convé aclarir que «flash in the pan» és una frase feta que s'empra per a descriure un èxit que desapareix ràpidament. La comparació amb un restaurant francès ja és, per ella mateixa, tota una declaració de principis, que intenta suavitzar tot seguit fent una petita enumeració d'èxits «reals» de la Intel·ligència Artificial, la qual cosa li serveix d'excusa per a posar en context la segona i actual fase del projecte Halo. Aquesta -a més del detallet dels estudiants de doctorat- inclou com a objectiu convertir l'aprenentatge que hom pot fer en una classe en tota una sèrie de regles de coneixement que han de permetre a una màquina passar els exàmens de les disciplines involucrades en aquesta fase, és a dir: química, física i biologia. La idea essencial és que, si el sistema pot arribar a respondre qüestions d'alguna d'aquestes matèries, formulades en llenguatge natural, aleshores podrà servir com a tutor digital per als estudiants que hagin de cursar aquestes assignatures.

Un objectiu lloable en aquesta època nostra en la qual sovintegen informacions que avisen que les vocacions científiques curtegen, vull dir, ja que el nombre d'estudiants de les opcions científiques del batxillerat minva de cada dia que passa fins a arribar a nivells realment alarmants, almenys no haurem de patir pel que fa a la mancança de sistemes -interactius(?)- d'emmagatzemament i transmissió d'aquesta casta de coneixements. Un factor que, n'estic segur, no han tingut en compte els profetes de la revista. Segur que, si hi haguessin caigut, no l'haurien posat a la llista de perdedores. Però, ben igual que sembla que fan els alumnes de batxillerat, han preferit mirar només els maleïts diners. I, és clar, des d'aquest punt de vista difícilment el projecte pot derivar cap a una cosa comercialment viable, i.e. que permeti rescabalar la inversió i, a més, doni guanys. I és que els diners ho malavegen tot, fins i tot les profecies.