Armar l'enemic

Em qued escabellat en llegir opinions al voltant del que sembla que serà el penúltim capítol dels papers de la Generalitat de Catalunya en l'Arxiu de Salamanca. Cert que no hi ha res de nou: els qui volen rèdits encara que sigui al preu d'enfonsar la ciutadania en una lluita de sentiments absurds i deslligats de tot raonament i lògica, hi han trobat un brou de cultiu sucós, ric en subjectives percepcions i adient per als seus objectius. Respecte d'això, només esperar, sense gaire esperança, la veritat, que la ciutadania estigui per damunt de barroers manipuladors i feixistes de tot pelatge. Difícil, ja ho sé. Tot seguit, en la mateixa pàgina on sura la merda de l'Espanya negra, prenyada d'enveges, adobada de rancúnies i barallada amb la raó, qualque ànima caritativa ha posat, talment una conseqüència, la demanda que ePSM fa de la devolució del bous de Costitx. Poca gràcia i menys favor fan a la causa si de veres creuen que és el moment de lligar coses que només tenen un punt en comú: el sentiment d'agressió que es genera i treballa en la mitja Espanya que no diferencia unitat i unitarisme, igualtat i homogeneïtzació. L'informe de la comissió d'experts sobre la demanda de la Generalitat és clar: «la confiscació va ser violenta i brutal, no respectà ni la menor norma de les que han d'acompanyar tota expropiació, i el dret de reparació del fet injust no havia prescrit». Hi ha moltes més consideracions i totes arrelen en l'objectivitat, però aquesta, la jurídica, em sembla epal de paller que sustenta tot l'entrellat d'una societat disposada a viure en un Estat de Dret.