Armar l'enemic

TW
0

Em qued escabellat en llegir opinions al voltant del que sembla que serà el penúltim capítol dels papers de la Generalitat de Catalunya en l'Arxiu de Salamanca. Cert que no hi ha res de nou: els qui volen rèdits encara que sigui al preu d'enfonsar la ciutadania en una lluita de sentiments absurds i deslligats de tot raonament i lògica, hi han trobat un brou de cultiu sucós, ric en subjectives percepcions i adient per als seus objectius. Respecte d'això, només esperar, sense gaire esperança, la veritat, que la ciutadania estigui per damunt de barroers manipuladors i feixistes de tot pelatge. Difícil, ja ho sé. Tot seguit, en la mateixa pàgina on sura la merda de l'Espanya negra, prenyada d'enveges, adobada de rancúnies i barallada amb la raó, qualque ànima caritativa ha posat, talment una conseqüència, la demanda que ePSM fa de la devolució del bous de Costitx. Poca gràcia i menys favor fan a la causa si de veres creuen que és el moment de lligar coses que només tenen un punt en comú: el sentiment d'agressió que es genera i treballa en la mitja Espanya que no diferencia unitat i unitarisme, igualtat i homogeneïtzació. L'informe de la comissió d'experts sobre la demanda de la Generalitat és clar: «la confiscació va ser violenta i brutal, no respectà ni la menor norma de les que han d'acompanyar tota expropiació, i el dret de reparació del fet injust no havia prescrit». Hi ha moltes més consideracions i totes arrelen en l'objectivitat, però aquesta, la jurídica, em sembla epal de paller que sustenta tot l'entrellat d'una societat disposada a viure en un Estat de Dret.

I aquesta base legal no existeix en el cas de la reclamació pesemera dels caps de bou costitxers. Els que tenguérem la sort de conèixer Josep Mascaró Passarius compartirem la seva indignació pel fet de ser part d'una comunitat incapaç de pagar els 700 duros que en demanava Joan Vallespir, propietari de la pleta de Son Corró i descobridor de les peces. La llei, en 1895 estava de la seva part i la societat civil, mobilitzada per una Arqueològica Lul·liana tan pobra en recursos com rica d'arguments, restà mans aplegades indiferent a les amenaces de possibles compres per antiquaris i col·leccionistes privats. Alexandre Rosselló, president de la Diputació, tampoc no veié amb mals ulls la pèrdua pel patrimoni comú. Només el civisme responsable -i frustant- de Bartomeu Ferrà i de Gabriel Llabrés aconseguí el mal menor: mobilitzar el director deMuseu Arqueològic Nacional, a Madrid, perquè els compràs per aquesta ridícula xifra (més o menys, l'equivalent a 10.000 euros actuals). Pel bé dels qui defensam una Espanya diferent, convendria no mesclar una reivindicació amb l'altra. Els bous són allà per una concepció centralista del patrimoni comú, que encara existeix (demanau-vos on anaren els quadres de l'herència Miró, per exemple). Però, ajudar a confondre aquesta justa reivindicació amb la restitució d'un botí de guerra és intolerable, perquè armar els possibles enemics sempre ha estat poc intel·ligent.