Els papers de Salamanca

El fons de la decisió és correcte perquè a Salamanca no hi ha un arxiu comparable a cap altre, ni hi concorren les circumstàncies que permetin argüir, per a la no-restitució, principis tècnics d'unitat d'arxiu o semblants. L'origen no és, com diuen els defensors que se mantengui tal com està, una guerra que, com en tants d'altres casos a tot el món, provocà l'existència d'un botí. Si fos així, se podria comprendre, més o manco, aquesta actitud. I seria lògic dir que si s'acceptàs el principi recomanat per la UNESCO i l'ONU de general restitució, a la pràctica no quedaria cap museu tal com està. Bé, d'entrada tampoc no passaria res. Però al marge d'això, és que el cas de Salamanca no és el mateix. Els papers famosos no són un botí. En absolut. No ho foren mai. Ni en la idea primera de cercar-los, ni en l'execució de l'operatiu per recaptar-los, ni en l'ús posterior que se'n va fer. Un botí de guerra és tot allò que el vencedor pot aprofitar materialment en concepte de restitució per suposats danys infligits pel derrotat. O, en general, la confiscació per dret de guerra de propietats dels vençuts per a gaudi del guanyador. En el cas de la Guerra Civil espanyola, el que sí que foren clar botí de guerra, per exemple, van ser l'enorme quantitat de doblers i propietats (edificis o, també, vaixells fins i tot estrangers) que els vencedors confiscaren. Això era botí de guerra i els qui el perderen no l'han reclamat mai, jurídicament. Perquè no seria possible recuperar-lo sense una llei ad hoc. A Espanya l'única part, i només parcialment, restituïda foren, per decisió política, alguns immobles als partits i als sindicats. No així ha passat amb cap botí retornat a particulars o a empreses, que n'hi hagué i molts (sense anar més enfora, bona part de la flota de la Transmediterránea de postguerra). Els «papers» no són cap botí material. Sinó una confiscació per interès instrumental: la sistematització de la repressió política. La naturalesa originària, per tant, no és la que s'invoca sovint. Les analogies correctes, doncs, no són els molts altres museus creats en part com a botí de guerra, sinó els arxius de la repressió política de l'STASI, les SS, el KGB, la DINA i tants d'altres. I el destí final d'aquests, quan el país en qüestió arriba a la democràcia, no depèn en cap cas de decisions museístiques o arxiveres. Sinó de decisions polítiques dels representants democràtics que determinaran si cal o no, i en el seu cas com, la restitució dels instruments de repressió per raó simbòlica de conhortar la dignitats dels represaliats. Aquesta és la qüestió i no d'altra. Per això el retorn dels papers de Salamanca a les seves víctimes és justa, moral, legítima i decent, en una Espanya democràtica.

Ara bé, el que ha fet el Govern és un nyarro perquè -com bé demostren les naturals peticions que s'acaramullen- s'ha pres la qüestió com un afer particular de la Generalitat de Catalunya. Per donar conhort als seus suports polítics (PSOE català i ERC) sense tenir la més mínima sensibilitat cap a ningú més, en una nova demostració, com a mínim, de les errades d'enfocament que caracteritzen aquest Govern. Els papers han de retornar a totes les víctimes sense cap exclusió, perquè només així se podrà tancar la part simbòlica que té l'assumpte, que serà important o no per a uns o per als altres però mentre ho sigui per als qui foren víctimes per haver lluitar per la democràcia ja és suficient. El que hauria de fer el Govern (i probablement haurà de fer) és assegurar el sistema per retornar a tothom els papers per així acabar amb la simbologia política que té el magatzem de la repressió. I, llavors, assegurar-se també, a través de la digitalització de tot el fons, que simplement quedi a Salamanca un vertader arxiu.