Tina de Jarque, una cançó i la mort

He comprat un llibre que tracta de la vida quotidiana a Madrid, durant la Guerra Civil, i m'han donat, de regal, un disc amb cançons de l'època. N'hi ha d'Estrellita Castro, Consuelo Heredia, Niña de la Puebla, etcètera. La darrera, d'un total de vint-i-tres, la canta Tina de Jarque. Es tracta de «Los bombones», un foxtrot que ella va popularitzar a través de «La orgía dorada», una revista de Muñoz Seca de la qual n'era la primera actriu. Tina de Jarque cantava bé, però se la considerava, sobretot, un animal eròtic esplèndid. Va ésser una de les reines de la revista, juntament amb Eugenia Zúffoli, Blanca Suárez, Celia Gámez o Blanca Pazos. Era d'una bellesa espectacular, i allò que els vells del meu poble de fa quaranta anys definien com «un tipasso de dona». Malauradament, la vida de Tina de Jarque va acabar de la pitjor manera que pot acabar una vida: davant un escamot d'afusellament. Les darreres setmanes de la guerra, a punt de caure Madrid, l'enxamparen uns milicians al port de València quan es disposava a pujar a un vaixell anglès. Va ésser víctima de la barbàrie del moment. De la desesperació dels que sabent que tenien moltes possibilitats de morir a mans dels feixistes, no volien que ningú se salvés. Tina de Jarque va ésser assassinada de manera injustificada, en el benentès que mai no hi ha cap execució que pugui ésser justificada. Però ella, en concret, era de les que no havia donat motius per figurar a cap llista negra. Sempre que les autoritats republicanes li proposaren actuar gratuïtament, ho va fer. Cantava a benefici de les guarderies i dels hospitals. No era l'única estrella de moda que ho feia. També ho feien gent com Angelillo, Miguel de Molina, Lolita Granados, Pastora Imperio i un llarg etcètera. Angelillo i Miguel de Molina eren declaradament d'esquerres. Pastora i companyia? No ho sé. Potser l'aixecament militar les va sorprendre a Madrid, i a Madrid es quedaren. És, també, aquest, el cas de Rafael El Gallo, el torero gitano de reaccions imprevisibles. A posta la seva vida es troba farcida d'anècdotes. El Gallo va passar la guerra a Madrid, i tot d'una que les tropes de Franco hi entraren, la família, resident a Sevilla, va fer de localitzar-lo. Digueren, els seus, que el disset de juliol del trenta-sis era a zona republicana i que ja no en va poder sortir. Era cert? Quan el localitzaren, els serveis de investigació franquistes procuraren no fer-li gaires preguntes no fos cosa que ell mateix s'inculpés. El Gallo no tenia sentit comú. I Franco el volia a la seva Espanya perquè era un dels personatges més populars de l'època. Quan la policia el va localitzar, estava molt desmillorat, amb la pell i els ossos. Com la totalitat dels madrilenys, és evident. Tanmateix, ell disposava a una entitat bancària d'uns estalvis importants que, en cap moment, la República no va intervenir. El Gallo ni ho sabia. Uns coneguts o els mateixos policies l'acompanyaren a retirar el capital, cosa que va poder fer sense cap problema. Quan va tenir els diners a les mans, li diu al caixer: «¿cuánto se debe?». «Nada», li va respondre, aquell, sorprès. «Pues quédese la mitad, hombre, faltaría más...». En fi, recuperem la memòria de Tina de Jarque. Va intentar fugir de l'Espanya republicana amb un maletí ple de joies. Aquí rau el seu error. Les estrelles de la revista tenien passió per les joies. En compraven i en rebien d'obsequi dels admiradors i amants. Pastora Imperio va vendre per no res, durant el setge de Madrid, un collar de maragdes de valor incalculable que li havia deixat en testament una dama sueca. L'error de Tina de Jarque va ésser emportar-se-les, les joies, en un moment en què la misèria del poble era desesperada. Cal pensar que ho feia, perquè li permetrien refer la vida anés on anés. Però per això l'assassinaren. L'acusaren de traïció i de falta de solidaritat amb els necessitats. Tot plegat, una mentida. O una exageració. Era, Tina de Jarque, una dona jove, famosa. Per què matar-la si la guerra havia acabat? Quina barbaritat, no es mata la vida. Abans del trenta-sis, Tina de Jarque havia participat en infinitat de revistes, que aleshores era el gènere musical en voga. I va protagonitzar tres pel·lícules, dues de les quals d'escàs ressò. «Bigamie» (1922), dirigida per Rudolfk Walther-Fein, i «La medalla del torero», al costat de María Comendador i José García «Algabeño». La tercera no es va arribar a estrenar en els cines comercials. Es titulava «Carne de fieras», i va començar a rodar-se el setze de juliol del trenta-sis. La va dirigir Armand Guerra, i juntament amb Tina de Jarque intervenien Pablo Àlvarez Rubio, George Marck i Marlène Grey. Era una cinta insubstancial amb una única escena remarcable, la de Marlène Grey ballant nua en una gàbia de lleons. Tanmateix, allò que crida l'atenció de «Carne de fieras» no és l'argument, sinó la mala estrella que ja planejava sobre la majoria dels seus protagonistes. Guerra, el director, moriria acabant el rodatge. Ignoro si Pablo Àlvarez -que no té res a veure amb l'actor del mateix nom que va protagonitzar, a la postguerra, «Los últimos de Filipinas»-, va ésser l'home que acompanyava Tina de Jarque a València i que va ésser assassinat amb ella. Allò que sé és que Pablo Àlvarez Rubio -el que va intervenir en la versió espanyola de «Drácula» (1931)- va morir, afusellat, durant la guerra. Referent a Marlène Grey, cal dir que tothom que juga amb foc acaba cremant-se. El fet de ballar despullada, en els escenaris on ella ho feia, pot comportar problemes més seriosos que els que deriven d'un constipat. A ella, en concret, va menjar-se-la un lleó en un tancar i obrir d'ulls. Va ésser a Marsella, mesos després d'acabar el rodatge de «Carne de fieras». Era, el títol de la pel·lícula, una premonició? Cal pensar que sí. La mort feia guàrdia vora la càmera. Conec altres històries que la casualitat ha fet que els seus protagonistes ens semblin marcats per un destí tràgic i inevitable. Un altre dia us les contaré.