Supervivència, expansió i nacionalisme

Poc abans de la Primera Guerra Mundial Winston Churchill atacà amb virulència l'impressionant increment de la marina de guerra alemanya. Els germànics, convertits en potència industrial, construïen creuers de combat i submarins a un ritme accelerat en nom de la «igualtat» amb els britànics. «No volem ser ni més ni menys que ells», deien a Berlín. Aleshores Churchill (que pot després seria ministre de Marina), contestà: «Per al Regne Unit la seva armada significa la supervivència. Sense vaixells nosaltres no som res. Per a Alemanya, que és potència terrestre des de fa molt de temps, la marina de guerra és l'expansió. La nostra Marina no és una amenaça per als seus exèrcits de terra, però la seva esquadra posa en perill l'existència d'Anglaterra». Va ser així com Churchill aportà al pensament polític del segle passat el trencament del principi d'igualtat quan entren en contradicció per un costat la supervivència d'un poble i per l'altra l'expansió d'un altre que amenaça d'anihilar els valors i la personalitat del primer. Aquest principi ha romàs viu al llarg d'una centúria i en conjuntures polítiques molt diferents, des de les prebèl·liques a les de la lliure i pacífica expressió del debat democràtic. I avui en dia és perfectament aplicable a les comunitats nacionals de l'Estat espanyol, amb llengua i cultura pròpia, i que reclamen un Estatut superior a les altres autonomies monolingües. Tenen dret a aquesta exigència en nom de l'inalienable dret a la seva existència i supervivència. El català, l'euskera i el gallec només se salvaran si frenen l'expansió del castellà com a llengua i pensament únic i excloent. És aquest principi el que fa imprescindible la discriminació positiva estatutària envers les nacionalitat històriques, incloses, com és lògic, les Balears, que a sobre de tenir llengua pròpia també són illes, igual que les britàniques, per les quals tant lluità Churchill.