Perplexitat davant els blavers

Algú havia sentit mai una veu «blavera» preocupada pel no reconeixement del valencià a la Unió europea? Algun diputat valencià del Parlament europeu -blaver o no blaver, que en això tots actuen exactament igual- havia fet mai cap intent de parlar-hi en valencià, o havia posat de manifest la seua preocupació perquè el valencià no hi fos oficial? Havia existit alguna iniciativa, en tots aquests anys passats, a favor que la «llengua valenciana» fos oficial a Europa? La resposta és òbvia: cap ni una. Els diputats valencians als parlaments espanyol i europeu hi funcionen només en espanyol, sense cap tipus de matisació (bé, igual que fan la majoria a les pròpies Corts Valencianes, per a vergonya de si mateixos i dels que els han elegits). Per tant, no podem dir que en la classe política valenciana dominant hàgim vist ni la més mínima preocupació per la defensa de la pròpia llengua. Al contrari: han fet tot el que ha estat a les seues mans perquè el procés de normalització de la llengua pròpia, al País Valencià, fos tan fracassat i eixor com fos possible. La majoria dels infants aprenen només en espanyol -i tenen el valencià com una assignatura de segona divisió- i als comerços, empreses, llocs públics, etc, el domini de l'espanyol hi és tan abassegador que, de vegades, hom té la impressió que es troba a Càceres o a Salamanca.

Com s'explica, idò, que de sobte s'hagi produït tota una revifalla a favor d'una llengua valenciana suposadament diferent de la catalana? La cosa també és molt senzilla: la reivindicació de l'oficialitat del català a Europa ha marcat l'agenda de la jugada. Si es reivindica el català, també s'ha de reivindicar una llengua anomenada «valencià», suposadament diferent del català. No perquè es vulgui fer servir el valencià (ni a Europa ni a l'Estat, ni potser al propi País Valencià), sinó per entrebancar l'accés del català a una situació de mínima normalitat internacional.

Hem passat, en relació a aquest tema, per tot tipus de situacions esperpèntiques, la més notable de la qual fou la portada a Brussel·les de dues suposades traduccions de la Constitució europea (una en català i una altra en valencià, que, com no podia ser d'altra manera, eren exactament idèntiques, amb tapes diferents això sí...).

Però l'atac d'histèria espanyolista del cap de setmana passat ho ha superat tot. Atiant el particularisme valencià, grups d'extrema dreta, espanyolistes a matar, votants del Pp que dissimulaven, blavers de tota la vida, secessionistes que només parlen espanyol han botat al carrer per defensar el valencià. L'espectacle no podria ser més insòlit. Per defensar el valencià, en comptes de carregar contra en Maragall i en Carod-Rovira, que, per cert, no li han fet cap mal, podrien fer una cosa molt elemental: usar-lo sempre. Si els quatre valencians i els milers d'espanyols que el cap de setmana passat varen sortir al carrer per intentar tallar el reconeixement del català a nivell internacional parlassin sempre valencià, escrivissin sempre en valencià i transmetessin unànimement el valencià als seus fills, el català, a València, estaria ben salvat.

I, per acabar, si treim l'espectacle lamentable de l'espanyolisme més tronat bramant contra l'oficialitat del català (que això era el subsòl de tot l'assumpte), el que més sobta -i fa mal- és veure que els socialistes valencians callen com a morts i com els membres de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua s'aferren a les poltrones («a estos les compro a golpe de talonario», Zaplana dixit) i no fan res per contrarestar tanta barbàrie.